He sortit indignat i trist, cabrejat inclús. El lavabo públic estava fet una autèntica pena. Sense sabó, sense paper, banyat en terra... En el fons, amic meu, seguim ben igual. Tenim encara pendent el guanyar, entre d'altres, la dura batalla de convèncer als nostres conciutadans del paper essencial que juga la propietat col·lectiva. Dit més senzillament: que carrers, per exemple, jardins, el mobiliari urbà, les carreteres, les platges... són propietat de tots, patrimoni de tothom.
És preocupant - i resulta caríssima - aquesta persistent desídia, aquesta indiferència social quan es tracta dels espais públics. No s'entén gens el gest tan habitual d'un munt d'homus i dones que, sense cap vergonya, tiren en terra el que queda dels seus cigarrets o xiclets. Un país que celebra un campionat de llançament de pinyols d'oliva, per simpàtic que sembli, s'hauria de demanar quin és el seu nivell de civilitat.
Imagin que hauràs vist com queden carrers i places dels nostres pobles quan han passat les festes patronals. Una autèntica estora de merda i plàstic és el testimoni del nostre grau d'educació cívica. La gent ho considera normal. Trobes què és necessari tirar els horribles gots de plàstic de la pomada...? És entenedor què brigades de neteja, pagades entre tots, hagin de recollir el que hem tirat...?
En un dels meus viatges a Suècia, vaig felicitar a un regidor de l'ajuntament d'una ciutat per l'eficàcia dels seus equips de neteja. De pedra vaig quedar, quan em va assegurar que no tenien cap equip de neteja: «just jardiners», va dir.
No puc entendre el que la majoria de pasteretes i jardineres acabin com a vulgars cendrers. No m'entra tampoc, curt que som, que tan poques persones siguin capaces de regar o cuidar l'arbre o els ramells que tenen davant la porta de ca seva. El que te deia: el que és públic sembla que no mereix cap atenció per part dels seus legítims propietaris. Preferim pagar el cost, sigui el que sigui, que dedicar aquests doblers a coses més positives.
Cert és que una antiga dita castellana ja ho anunciava de manera ben clareta: bienes del común, bienes del ningún. Vol dir que aquesta assignatura pendent ens ve d'enfora. Així únicament, es pot explicar el que el mobiliari urbà: bancs i papereres, per exemple, presentin tantes vegades un llastimós i repugnant aspecte. Perquè, me deman, aquests objectes han de sofrir l'alegre eufòria de la gent que ha guanyat una lliga o la ràbia dels qui es manifesten en contra del que sigui...? No voldria creure que aquesta actitud, aquest mal hàbit, no té solució. En cas contrari, seria tota una derrota. Una seriosa derrota col·lectiva.
Com podem presumir de ser reserva de biosfera penses, si les nostres platges tenen l'arena sembrada de llosques enterrades, amb tota impudícia, per fumadors de tota casta...? Tu mateix has estat testimoni d'un fet que podem considerar extraordinari: anant a cercar esclatasangs, trobar tot un vell i pixat matalàs abandonat al mig d'un bosc. O quatre rodes de cotxe. O bòtils i llaunes. Bòtils i llaunes que decoren també les voreres de carreteres i camins de l'illa.
La mar de tots els blaus porta també a les nostres costes el mut i patètic testimoni de la mala educació i nul·la sensibilitat, dels qui deixen el rastre del seu passeig marítim. És possible, trobes, què tan sols hem avançat en el terreny tecnològic i no en el de l'educació cívica...? Seria trist, molt trist, pensar que hem deixat enrere la millora de la nostra qualitat com a ciutadans. Acceptarem que robòtica i informàtica vagin del bracet amb merda als carrers...?
El camí, de moment, no és massa esperançador. Mostres ben palpables les tenim a la vista, a cada passa en podem trobar, proves indiscutibles, senyal del nostre més trist i miserable incivisme.
Potser serà necessari tornar a treure de l'armari de la memòria aquella figura del nostre passat més agre i caspós en aquell país en blanc i negre: la senyora dels lavabos. Aquelles pobres donetes que a canvi d'una petita propina, deixada a un platet, mantenien decent el sòrdid recinte i et donaven paper per torcar-te el cul.