La naturalesa, si més no la naturalesa d'aquesta part nostra de la Mediterrània, és sàvia i altruista i, per acomiadar l'estació més lluminosa i desitjada de l'any, que sol coincidir amb el període de vacances de la majoria de la gent corrent, organitza -com si diguéssim- un festival visual, sonor i gustatiu a la mar, a la terra i al cel. Com si d'uns focs d'artifici virtuals que clouen les festes patronals de qualsevol població illenca i amb l'objectiu de combatre la síndrome que pot apoderar-se de l'estat d'ànim del treballador un cop passades les vacances, compensa els venidors dies amb luminescència acurtada, amb futures inclemències climàtiques i amb mal humor que insereix entre les neurones la foscor, amb un esclat no gaire durador que ens dipositarà de manera gradual, després de passar per la insulsa terminal de la tardor, en el dur llit estacional que anomenem hivern. I així, en aquest context en el qual actualment ens trobem, veig Déu, el nostre Déu, el seu Déu, ordenant als abellerols, que es reuneixen en estols i que sobrevolen la terra amb els seus colors de fons de mar tropical abans de fer plegats el seu viatge estacional cap a l'Àfrica, a emetre el seu cant acampanat que sembla com si amb el batall del seu bec afuat de simitarra topessin amb la volta estirada, blava i adiamantada del cel; obligant, a la vegada, als majors caràngids del Mediterrani, les sirvioles, a viure i a caçar a prop de la costa i a desplaçar-se en moles perquè els pescadors afeccionats els puguin pescar a la fluixa com també ho poden fer, amb l'embarcació a la ronsa, a partir del setembre, quan s'obre la veda, amb el vistós, suculent, costós i, aparentment presumit, raor; en castellà anomenat encertadament galán; fent brotar als camps i als pedregars el fruit espinós de la planta cactàcia, la figa de moro, de forma oblonga, de variats colors grocs, ataronjats i vermellosos de gust exòtic i extraordinari, amb pinyolets interiors que la poden fer indigesta si se n'abusa i que, a la regió del Rosselló, anomenen figa de Maó; i fent esclatar el fruit del ginjoler (azufaifo, en castellà) que va madurant, passant del verd clar al marró fosc, al llarg de finals de l'estiu i principis de la tardor i que rep el nom de gínjol (azufaifa, en castellà) i que és un dels fruits, jo els compararia amb les cideres, més saborosos i incomprensiblement desconeguts del món. I aquesta exuberància a la terra, a la mar i al cel coincideix amb una disminució a l'Illa de turistes, de residents que se'n van a estudiar o a fer feina al continent i amb els mateixos pescadors aficionats que abandonen momentàniament la part seca de la terra i avancen cap a l'horitzó marítim a la recerca de les moles de verderols i dels grups de raors que han criat i viuen en els fons arenosos.
Les platges resten més buides, els carrers comercials més esponjats i les carreteres amb més espai entre cotxe i cotxe mentre som sobrevolats pels abellerols que cacen al vol i canten amb la nostàlgia d'abandonar els nius buits a les dunes de Son Bou i la il·lusió de la partida africana i mesclen els colors -els blaus de les plomes amb els blaus del cel, els grocs de vellut amb els grocs de les abelles, els verds afruitats amb els verds de les papallones o de les libèl·lules- i ens franquegen les figueres de moro esclafides de fruits i els ginjolers dels barrancs i dels horts que ens recorden el nostre passat àrab i la nostra obstinació per conservar els arbres i la memòria hortícola dels nostres avantpassats més propers. Tradicions antigues afirmen que el ginjoler del paradís dels musulmans, que marca el límit extrem, té tantes fulles com éssers vius existeixen al món. I es diu que aquestes fulles duen inscrits els noms de tos aquests éssers; cada fulla duu el nom d'una persona i els dels seus pares i mares. També és creu que l'arbre és sacsejat durant la nit que precedeix el quinzè dia del mes poc després de pondre's el sol; i quan una persona està destinada a morir l'any venidor, la fulla que duu el seu nom gravat cau. Açò veuen els pescadors des de les barques, açò mateix veuen els abellerols al cel i açò mateix intueixen els raors i les sirvioles des del fons de la mar. La llenya del ginjoler s'empra per fer instruments musicals i, en moments de la història, ha fregat la vorera de l'extinció com quan es van talar quasi tots els exemplars per tal de construir els vaixells de la coneguda Armada Invencible espanyola. Pot assolir els deu metres d'alçada, encara que els hortolans els mantenen en una alçada quasi humana de dos o dos metres i mig. A Menorca, encara que ha patit un retrocés, és un arbre fruiter molt apreciat i present en la majoria d'horts particulars.