És ben curiós fins a quin punt arriba l'ambició d'alguns individus. És ben curiós, i a voltes indignant!
L'altre dia, vaig anar a casa, a Fornells i, només entrar al pati que dóna al carrer, m'adono que algú s'ha emportat el cactus que hi havia sobre el pou. Primer moment de ràbia. Tot seguit, impotència. Després ve la reflexió. Què hi guanya algú robant un cactus? Quin perjudici té per a la persona objecte del robatori?
He de dir que es tractava d'un exemplar gran, rodó (no em demaneu el nom científic), cobert de punxes ferotges que no van aconseguir dissoldre la voluntat possessiva de qui va decidir, unilateralment, fer-se'l seu. Heus aquí la seva indefensió...
No recordo des de quan era al pati de casa. Sí que recordo el maldecap que comportava canviar-lo de test quan l'espai se li feia petit. La meva mare el cuidava; en la seva absència, vaig assumir jo la funció. I aquest és el principal greuge: quelcom que has cuidat durant anys (perquè ells creixen poc a poc, ja ho sabeu) de cop t'és arravatat sense miraments. Mentre, l'altre no hi treu altre benefici que l'estètic (ni la necessitat, ni la desesperació no et porten a robar un cactus!)
I arribo a la conclusió que la picaresca (per emprar una paraula amable) que veiem al nostre entorn en aquest país que habitem cala, irremisiblement, a l'ànim de molts. Potser haurem d'augmentar les hores d'Educació per la ciutadania?