Ho vaig acabar anomenant la teoria del tam-tam, aquests instruments de percussió de cos acampanat que solem associar a les cultures africanes i que se solen percudir amb les dues mans despullades. Va succeir un dia d'estiu. Havien acabat les festes de Sant Bartomeu i, un grup de joves de Ferreries, després de la multitudinària revetlla esmitjada amb els focs artificials rituals que marquen el tancament de la festa i la mitjanit, van decidir ocupar l'escenari desert, ocupat fins a altes hores de la matinada pels diversos grups de música popular, amb la determinació de tocar diversos tipus de tambors fins que sortís el sol. Vesins que havien de fer feina aquell mateix dia que tot just començava o que, simplement, volien dormir després de les esgotadores i intenses festes del poble, van telefonar a la policia que, amb prestesa i contundència, va desallotjar l'escenari de la plaça Espanya. Ferits i dolguts, els al·lots del concert improvisat de percussió van escriure d'immediat una carta al director d'aquest mateix diari queixant-se llastimosament de la contundent repressió musical a la qual havien estat sotmesos quan només volien divertir-se i allargar la festa. Després de llegir-la, vaig sentir una tendra complicitat. Els al·lots i al·lotes que havien protagonitzat el concert improvisat a l'hora que els jubilats anaven a prendre el primer cafè als bars, volien acaparar tots els papers de la pel·lícula: volien ser les víctimes d'una injustícia i volien ser els rebels que són desallotjats injustament per la Policia quan ells, precisament, no havien tingut cap consideració amb les regles pautades de la festa patronal ni amb els treballadors o amb els ferreriencs que simplement volien descansar. Víctima i botxí. El rítmic so del tam-tam. La impossibilitat zen. «Sabem quin so fan dues mans que aplaudeixen» -diu un koan-. «Però quin so fa una sola mà que aplaudeixi?». Sabem quin so fan dues mans que toquen el tam-tam.
Però quin so fa una sola mà que toca el tam-tam? El mateix, però sense tantes subtileses. Cada vegada que qualcú negligeix la seva responsabilitat i se'n vanta públicament em vénen al cap el koan zen (agafat com a citació per J. D. Salinger per als seus extraordinaris i immortals «Nou contes») i el concert matiner dels queixosos intèrprets de tam-tam. Vivim en una era on predomina la immaduresa, l'egocentrisme, la negació de culpa i l'absència d'empatia envers els demés. Aquestes característiques, que sempre han estat associades a la joventut o a l'adolescència inconscient, han traspassat la barrera temporal i han estat adoptades sense rubor per les classes polítiques i per les persones públiques que ostenten certa responsabilitat. Ja no han de recórrer a l'acció natural que fa que dues mans topin i provoquin el so característic de l'aplaudiment. Amb una ja en tenen prou. La seva. D'aquesta manera, el missatge que es vol enviar no arriba a la gent i es converteix en un silenci insolent. No es transmet res i s'acusa als dorments d'haver pertorbat als músics del tam-tam. Així, si una infermera s'encomana d'un virus mortal mentre està atenent un missioner malalt infectat, és culpable; en canvi, a un país com ara els Estats Units, una infermera o infermer afectat en les mateixes circumstàncies, és un heroi nacional. Així, si Catalunya s'ofega econòmicament perquè aporta més imposts dels que rep de l'Estat central, és culpable per permetre aquest abús al qual la comunitat està condemnada (el mateix passa amb les Illes Balears). Així, si les Illes Balears (el mateix passa amb Catalunya) rep la menor inversió pública per habitant de la repartida a tota Espanya, és culpable d'insolidaritat per protestar o per permetre aquesta humiliació sense protestar. La teoria del tam-tam. El koan zen que ens remet al misteri insondable de l'absurd: repicar amb una sola mà i acusar-nos de ser sords. Encomanar és un verb transitiu que significa posar en mans o a càrrec de qualcú. La traducció al castellà seria encomendar. Un altre significat és enviar a dur, encarregar qualcú de portar una casa; en castellà encargar. En sentit figurat: transmetre una facultat, tendència, acció, hàbit, etcètera; en castellà contagiar, pegar. Però la significança més popular i actual és aquesta quarta: fer objecte de la transmissió d'una malaltia o d'altra cosa; prendre d'un altre una malura o altra cosa; castellà contagiarse. A Mallorca i a Menorca existeix la dita «Sense encomanar-se a Déu ni al dimoni» o la variant «Sense encomanar-se a Déu ni a Santa Maria», que vol dir: sense prendre cap precaució, sense meditar allò que va a fer-se. Una tercera dita més humorística afirma: «Encomanar a bon gat el formatge»: confiar una cosa a persona que no en sabrà fer ús.