Encara que no tindrà valor legal, la consulta del diumenge dia 9 de novembre és un bon termòmetre per tal de saber quina és la temperatura real del desig d'independència del poble de Catalunya.
En dir 'poble de Catalunya' faig referència a tothom que viu a Catalunya, sigui català o no, ho sigui per naixement o per opció, o sigui de fora de Catalunya o d'Espanya, i tant si és a casa com si és fora. El criteri per poder votar en aquesta consulta no passa per la nacionalitat, ni pel color de la pell, ni per la llengua que hom parli, sinó que sigui resident al país català i de 16 anys o més.
I si dic que no tindrà valor legal és per recordar-vos que no és vinculant. El resultat de la consulta només és informatiu, només és per saber-ne, no obliga ningú a fer-hi res. Però, és natural, el president es veurà obligat, moralment obligat, però no obligat legalment, a actuar en conseqüència.
L'objectiu de la consulta és saber si el poble de Catalunya vol continuar igual, com ara, o si vol passar a la condició d'Estat, i d'estat independent. La consulta anterior, tot i convocada amb un decret formal, tampoc no era vinculant, i tenia el mateix objectiu que aquesta que es farà el 9-N.
Tot i la condició estrictament informativa d'aquella consulta, el govern central la va impugnar, i a corre-cuita, vés a saber amb por de què, tal vegada perquè hi ha una por que és irracional. Ara, fa dies i dies que miren i remiren la consulta per intentar d'impugnar-la, tal vegada perquè la por és irracional i el poruc és igualment irracional.
La por, però, se'n va quan hom veu que allò que semblava tan perillós no ho és pas. El resultat de la consulta és incert per definició, però alhora és ben cert que tothom a casa vol alliberar-se d'uns lligams que no vol en absolut, perquè són lligams que lliguen de peus i mans. Voler alliberar-se'n trobo que és natural, ningú no n'ha de tenir por.
No n'haurien de tenir por si fos tranquil·la la consciència, si fossin netes les mans i si fos feina ben feta, però és evident que hi ha una certa por, tal vegada a perdre la cadira. Hi ha una consulta per d'aquí a deu dies, no apta per a porucs, i unes altres elecciones a l'horitzó, i no acabo de veure si la tremolor que tothom hi pot veure és deu a una o l'altra, o a les dues.
Cap món és per als porucs, el món és per aquells que gosen de viure, de riure, d'escriure, de veure, de parlar, de dir, d'ésser i de ser-hi. Però tot poruc és un valent en potència, i per això tot poruc tindrà un lloc reservat a casa si vol venir ben avingut, i llavors serà benvingut.
No sé si hi haurà molta gent que anirà a votar, no sé si serem mil o si serem multitud. El que sí sé és que hi serem, tot i que la consulta, com a conseqüència d'una hostilitat força evident del govern central, no sembla del tot democràtica ni del tot transparent.
Encara que defectuosa, la consulta del 9-N podrà oferir, si la participació és prou considerable, un bon argument sobre la voluntat de seguir més o menys igual, o de canviar. Aquest és el gran valor de la consulta, és per aquest motiu que cal fer-la. Però vet aquí que ara per ara no sabem del cert si al final hi haurà consulta.
Si és que no, quedarà per a un altre dia. No em cansaré de dir que aquí i allà som persones adultes i intel·ligents, i que per tant podem decidir sobre això que volem i sobre això que no volem. Aquest concepte és vàlid tant per a Catalunya com per a Menorca. Són dues terres lliures, independents, profundament estimades, que es criden mútuament i alhora són cridades, ara més que mai, a desenvolupar un destí més engrescador.