Hem d'admetre que la consulta del 9-N va assolir una participació més aviat discreta perquè només hi va participar un terç dels convocats. Però també hem d'admetre que han estat 2,3 milions de persones, i que més de 1,6 milions van manifestar-se a favor de la independència.
Un objectiu de la consulta era saber, en termes quantitatius, quina és la posició dels residents a Catalunya sobre la molt delicada qüestió de la independència. El resultat indica que hi ha un nombre molt important de persones que són favorables a la independència, però també indica que aquest nombre representa menys de la mitat de les persones a les quales afectaria una hipotètica independència.
No obstant això, la xifra de participants a la consulta i el nombre de vots afirmatius és una realitat inqüestionable, fins al punt que fa mal fet qui vulgui menysprear-la. El resultat del 9-N és sobre tot un argument impossible de rebatre a favor d'haver de convocar una consulta definitiva i acordada amb el govern central.
Acordat d'aquesta manera, a l'estil escocès, el pròxim referèndum ha d'ésser vinculant, una condició que prèviament ha de tenir acordades unes regles clares i sobre tot consensuades. Aquesta és la perspectiva que hauria de tenir el futur del 9-N, i no pas la que sembla perfilar-se actualment, en la qual les misèries personals agafen un protagonisme poc oportú, i ben nociu.
Ara no és moment per ambicions personals. Ara és moment d'unió, un concepte que molts van esgrimir però no tots volen assumir. Si no hi ha prou unió, sòlida i fonamentada, hi ha el risc que tot això acabi en una anècdota, una desil·lusió, pèrdua de temps i energies, i que hi hagi qui, tot aprofitant la confusió, agafi coses d'aquí i d'allà i se les endugui a casa.
Aquesta possibilitat no és impossible, i per evitar-la és necessari que uns demanin transparència i els altres es mostrin transparents. L'actitud passiva, de queixa posterior, és un mal negoci. En conseqüència, la perspectiva del 9-N ha d'incloure la participació activa d'importants i ben variats sectors de la societat, perquè el vot que diumenge hom va donar-los és un encàrrec, no és en absolut un xec en blanc.
La perspectiva de tirar endavant, sense dubte difícil, també necessita passar de la condició majoritàriament visceral, en la qual es troba ara el procés del 9-N, a una situació sobre tot intel·lectual, és a dir, de presentació i debat d'arguments sòlids seriosos, i no pas secundaris a la comprensible efervescència del moment.
D'una altra banda, també hem d'admetre que el govern central continua agressiu, poc racional i gens disposat a parlar-ne o com a mínim a veure el què. Insistiré a dir que la necessitat de les persones sempre està abans que la llei que regula aquesta necessitat.
Per tant, l'argument del govern central, de no acceptar la consulta perquè cap llei espanyola la recolza, és un argument fràgil, pueril. Aquesta fragilitat argumental del govern central permet d'entendre l'actitud pueril amb la qual es presenta en públic i davant del món.
No serà d'aquesta manera com la qüestió catalana es resoldrà. Tant si agrada o no, els fets del 9-N són d'una eloqüencia indiscutible, i són fets innegables. És per aquest motiu, perquè la realitat sempre és inqüestionable, prou evident i prou eloqüent, i perquè la llei està al servei de les persones honestes, al servei de la bona iniciativa, al servei de la sana llibertat, és per aquest motiu que ara més que mai cal acabar amb les misèries personals i posar fil a l'agulla.