Surts de casa al matí. La son, encara viva, segueix penjada de les parpelles. La dutxa matinera i el cafè no han servit de molt. Just al carrer comproves que la tardor ha fet un bon camí i que entre la humitat i la mitja fosca, el dia també té vessa de començar la jornada. Dónes el primer bon dia a la vesina de l'altra portal que treu el canet a pintar parets de pixum. A les finestres llums darrere les cortines. Alguna persiana que s'alça i deixa veure siluetes que miren al carrer. El repartidor del forn espera a que obrin el bar.
El dia lentament, inexorablement, torna a la rutina. Els cotxes passen carrer amunt brillants de banyadura d'auba. Dos al.lotots, sense cap frissera, van camí de l'escola. El venedor de cupons es dirigeix al seu lloc habitual i ven el primer numeret, que tengui bona sort, al jubilat que, com cada dia, ve de comprar el pa. La desadora tira a la vorera l'aigua de fer net l'oficina. Un moix escapa en direcció contrària. Ella mira el rellotge i tu també.
El camí és prou conegut. Els personatges que hi trobes també: la profe del Ramis que, amb la cartera plena de papers i triennis, té classe a primera hora; el xofer que surt amb la seva furgoneta a repartir; més al·lots i al·lotes que, motxilles a l'esquena, miren els seus mòbils i rallen fort. La senyora de la botigueta de fruita – tota, tota, de Sant Lluís – fa net els vidres. El parc dels jocs dels més petits està solitari. Els pardals fan un escàndol als arbres de la plaça. Els coloms picotegen el terra encimentat. Normal. Com cada dia.
Ara he vist com el repartidor, que acaba de deixar l'exemplar del diari per davall d'una porta, segueix carrer avall amb el plec sota el braç. Penso en el subscriptor que el llegirà a la cuina mentre s'escalfa la llet del berenar. A un cap de cantó, dos homus, juraria que magrebins, amb unes bosses a la mà, esperen una possible recollida per anar a una feina segurament més negra que el color de la seva pell. La viuda que viu a mig carrer, sí, la que viu bé damunt de la sabateria, ha obert la finestra i ralla amb el seu pardalet, mentre lleva les fulles seques dels testos de colors.
El cel ja és blau. Just un rastre de fil prim de fum blanc que ha deixat l'avió que, molt amunt, vola nord enllà, aquell nord en que, segons el poeta català, la gent és culta, rica i lliure. Què diria ara Salvador Espriu...? La màquina municipal passa recollint les fulles caigudes i altres coses tirades pels ciutadans bruts i no deixa sentir la campana del petit monestir de monges tancades que toca a missa primera. Ep, bon dia, respon el simpàtic barber que arriba a la feina en bici.
Mires el port que no s'ha despert ni amb la patriòtica musiqueta que arriba des de l'altra banda. Avui no hi ha barco correu. Just un llaüt, tup-tup, surt cap a llevant deixant la mar arrissada. El carrer en arribar aquesta hora fa olor de cafè. No, olor de pa no, que no queden forns com els d'abans. Dos funcionaris municipals corren que fan tard, mentre dos membres de la brigada, dalt d'una escala arrangen la llum d'una farola.
Al mercat ja tot obert: fruites, carns, verdures, embotits, fruits secs i formatges, pastes dolces i salades, esperen compradors. L'antic bar ja té dos clients a la barra. Els altres munten les terrasses. Els bancs i les caixes – ara ja tot bancs – són els més matiners en obrir. Les botigues ho faran més tard.
I la funció segueix. Arribes al despatx, encens l'ordinador, treus papers i penses que estaries molt millor pescant o llegint... just quan el telèfono et torna a la realitat. La jornada, una de tantes ha començat. Les gavines ja volen amunt.
Demà matí, si els déus ho volen, tornaràs a veure i sentir el mateix. Poques diferències. La mateixa funció de cada dia. Que sigui per molts anys, penses.