Aquests darrers dies hem conegut una notícia d'aquelles -poques- que són realment positives i que sembla que ens apropin molt més a l'esperit de les festes de Nadal, que estan gairebé a tocar. La plantilla del primer equip de futbol del Rayo Vallecano, amb el seu entrenador, Paco Gemes, al capdavant, ha ofert pagar el lloguer d'un habitatge digne per a l'anciana Carmen Martínez, de 85 anys, que va perdre el seu pis de la barriada d'Entrevías, a Vallecas, atès que el seu únic fill no ha pogut pagar el crèdit de 70.000 euros que havia demanat a un prestador particular. Carmen, com a bona mare, havia avalat el seu descendent amb l'habitatge que ella tenia en propietat i que havia estat valorat en 160.000 euros. L'actitud dels professionals de l'equip madrileny ha forçat l'ajuntament de la capital a fer-se càrrec del problema. Però els jugadors rayistas ja han anunciat que obriran un canal d'ajuda, com una casta de fila 0, en el seu camp del carrer del Payaso Fofó, per tal de, amb la participació de tota l'afició, poder donar suport a més gent del barri que també es trobi en necessitat.
Aquest fet em porta diverses consideracions. Si m'ho permeteu, començaré per la manco important, la que té un caire més personal. Els qui em coneixeu, sabeu que mai no he estat seguidor del Rayo. Si es tractàs d'un partit polític, podria dir allò de que «no els he votat en cap contesa electoral», tot i que m'agrada el joc valent i ofensiu que Gemes sap imposar al seu equip i que, per cert, no li dóna massa bons resultats. També us he de dir que, en més de 30 anys de professió, he actuat -i no per gust, certament- en un bon nombre de desnonaments (en castellà, desahucios). Quan algú em demanava: «ui, tu, per la teva feina, hauràs hagut d'anar a molts aixecaments de cadàver!», jo els responia sempre «si, fins i tot he presenciat diverses exhumacions i no m'agrada gens, però encara hi ha una cosa molt pitjor que és anar a treure la gent de ca seva». I en més d'una ocasió, o de cinc, o de deu, he suspès la diligència, sempre d'acord amb el procurador del demandant, quan hem vist que hi havia possibilitats de solució per la via ordinària, sense causar al demandat o demandats un perjudici irreparable.
Però anam als autèntics protagonistes; a l'entrenador i els jugadors de l'A.D. Rayo Vallecano. En ells rau, en la meva modesta opinió, la importància positiva de la notícia. Moltes vegades pensam en els futbolistes com en una mena de mercenaris molt ben pagats, que asseguren sentir els colors del seu club, però que -amb l'obertura de fronteres que la Llei Bossman va causar en el seu dia- avui estan aquí, demà allà, passat demà acullà i mai no acaben d'integrar-se en un equip, com sí que passava als anys 60, quan jo vaig començar a veure partits de futbol. Els jugadors del Rayo ho han desmentit, han negat la major, com solen dir ara els polítics; han pres consciència de la seva condició d'integrants d'un barri de gent senzilla i molt afectada per la crisi econòmica i s'han posat al seu costat. És evident que en açò hi han tingut molt a veure els afanys del nét de la Carmen i de la dona d'aquest i el requeriment que tots dos van fer a la PAH (la Plataforma aturem les hipoteques) de Vallecas. Però ells, els futbolistes, han secundat la iniciativa i, en aquest encontre, han guanyat els tres punts...i per una golejada inapel·lable!
Una darrera consideració: quanta gent desnonada i que ha estat treta de ca seva no ha tingut la sort de trobar uns valedors tan mediàtics com els jugadors d'un equip de futbol de Primera Divisió, que han forçat la ràpida actuació de l'administració municipal? La tasca de les PAH de tot l'Estat (de les quals, per cert, tampoc no formo part) és i ha estat sempre encomiable i cal reconèixer que moltes vegades s'han jugat el físic davant les forces de l'ordre. Però la PAH de Vallecas ha pogut trobar uns socis de luxe, si més no pel què fa al ressò que la seva iniciativa hagi pogut trobar en el mitjans de comunicació i en l'opinió pública en general. Carmen Martínez tindrà, finalment, un pis digne, que no serà el seu, evidentment. I altres persones del barri també es beneficiaran del canal d'ajuda a què abans feia referència. Però, quantes Cármenes hi deu haver en tota Espanya que deuen sobreviure en els habitatges de fills, néts o veïns, amuntegades en estudis compartits amb 6 ó 8 persones més. I que haurien volgut que uns futbolistes, vestits de Reis Mags de blanc i vermell, els haguessin dit: «aquí ens teniu, per ajudar-vos»!?