Haig d'admetre que, segons sembla, el desig d'independència de Catalunya va enrere. Fa marxa enrere, empès per una realidad prou evident: les persones que havien de capitanejar-la ens demostren que són egoistes.
Les persones egoistes miren el propi interès abans que l'interès general. Supravaloren l'interès personal i familiar, i dels amics, i del partit; i alhora infravaloren l'interès general.
La persona egoista s'equivoca perquè només escolta la pròpia veu, només atén el propi pensament, i no vol fer-hi res si no és d'aquesta manera. Les persones egoistes no es posen dempeus perquè no volen arriscar-se a deixar la cadira disponible.
Tinc mal de panxa per causa d'aquest decensís, és una decepció. Trobo que hi ha quelcom d'infecciós que necessita antibiòtics, però si és tumor necessitarà bisturí.
Havien de fer de manera generosa, tant a Madrid com a Barcelona, però van fer de manera egoista, i en fer d'aquesta manera es tanquen en un cercle egòlatra. Aquest cercle els ofega, i llavors es veu que fan manotades, bracegen per mantenir-se a la superfície, i respirar.
Tancats en aquest tancat d'egolatries fútils, no deixen que hi entri ningú, la qual cosa és pròpia de les persones egoistes, que alhora condicionen, inevitablement, que al voltant hi pugin herbes noves, que són benvingudes, però són tan noves que no sabem encara si són bones, ho han de demostrar.
Per causa de només mirar-se al mirall tot buscant el consell, tant a Madrid com a Barcelona van cometre el mateix pecat d'egoisme. Aquí i allà van decidir sense prou argument, i ara ens falten argument sòlids i ens sobren paraules buides. Aquí i allà van decidir «perquè ho dic jo, perquè ho diem nosaltres», i això no és admissible.
Les persones egoistes tenen un punt dictatorial, i tots els dictadors són egoistes per definició, i això que els perd és, precisament, l'egoisme.
Madrid es va equivocar. L'egoisme de voler tot per als propis, l'egoisme de no voler pensar que hi ha quelcom d'igualment vàlid una mica més enllà, els va impedir de veure l'argumentació favorable a la independència de Catalunya.
I el que és pitjor, els va impedir de veure la argumentació contrària a la independència, i llavors van veure que tenien a les mans quelcom de ben calent que no podien controlar, i llavors van passar el problema a la justícia. En fer-ho, lluny d'aturar res, s'atia la foguera que aquí cuina i allà crema.
Barcelona va pecar d'egoisme perquè va voler les coses fetes amb tossudesa: «ho farem ara perquè és el que he dit, perquè n'he donat paraula». En fer-ho d'aquesta manera, quan hi havia massa pals a les rodes i un ambient massa visceral, l'egoisme de pensar «que tinc raó perquè sempre la vaig tenir, perquè sempre l'hem tinguda», ens ha dut al buit actual, en el qual ningú sap del cert on és el bon camí.
Barcelona hauria d'haver cridat tothom a l'assossec. Aquest assossec i la reflexió tranquil·la entre tots haurien reprogramat tot el procés, que d'aquesta manera hauria sortit de les dures per passar a les madures. L'egoista té pressa perquè no sap si demà també hi será.
Ara, com a conseqüència d'aquesta manera de fer, estem al punt ridícul. D'una banda hi ha uns procediments judicials que acabaran com el tret per la culata, i el caçador acabarà caçat. I de l'altra banda, aquí estan fraccionats, esmicolats. Fracturats, deixen a la vista que no tenien un esquelet prou fort, que els basament no eren prou profunds, que les bastides no eren prou sòlides.
Però continuo pensant que tothom té dret a decidir el propi futur, o com a mínim a intentar-ho. També tenim el dret, i el desig, de prescindir cada quatre anys d'aquells que, ara es veu, no eren xai sinó llop revestit.
bello.cat / jordibell@gmail.com