El món, amic meu, està ple de falsaris, d'exagerats i mentiders, persones que et volen enganar i, m'imagin, treure'n algun profit de la teva ingènua credulitat. Vivim encerclats pel tènue tel de la mentida. A la fi s'acaba per no distingir prou bé entre el que és realment cert i el que no...
La publicitat, per exemple, no sempre és honesta, juga amb una part de la veritat i, sobre tot, amb la nostra capacitat de creure el que ens diuen i amb l'anhel de viure en un món millor, més amable, més feliç en definitiva. En un matí de passeig urbà, he vist els anuncis de dos bancs. El primer - no importa dir-ne el nom - assegura de manera categòrica que és «el banco inteligente», cosa que no deixa de ser xocant. Jo sempre havia cregut que aquest qualificatiu s'aplicava just a les persones. L'altre, aquell que patrocina a un pilot de fórmula, sí, el que té el color vermell com símbol, anuncia en lletres grosses: «la rendibilitat ja és de tots». Amb un somriure escèptic, segueixo el passeig. No crec que faci falta que expliqui el motiu del meu claríssim i dolgut escepticisme. Fals, perillosament fals.
Més. Molts, moltíssims, polítics de les illes - i de Menorca també -, afirmen que lluiten per arribar a tenir un turisme «sostenible». Ja veus, jo que som més tost curt, no sé encara el significa real de la parauleta. Solament pens: sostenible per a qui...? Quan un turisme mal planificat significa, a més d'una clara ocupació de territori, un possible i trist canvi del paisatge i el lògic consum de recursos naturals bàsics com l'aigua, la pregunta és senzilla: voler saber a qui volen enganar amb aquest boirós concepte de sostenible. Engany no sostenible
Persones de gran talent i formació treballen per fer que creguis que emprant aquella colònia seràs un gran seductor i que, del cop, et sentiràs com aquell famós actor que admires. Que la màgica colònia et convertirà en el centre d'atenció dels altres que, mesquins, ignoren aquesta miraculosa possibilitat. Dones, joves i grans, ben normals que surten de casa guarnides segons els dictats - quasi dictatorials - dels gurus de la moda imaginant causar una fantàstica impressió de modernitat i bon gust. Ells i elles han cregut ingènuament allò que era una simple i vulgar exageració. No han pensat mai que no sempre «la arruga es bella».
Pots veure, si vols, a moltes revistes la vida de luxe de coneguts personatges i personatgets de tota casta, que viuen en cases de somni, rodejades de jardins i cortines, amb habitacions caramulles de mobles caríssims que mai tenen pols. Somriuen a la càmera i molta bona gent creu que tota aquesta tropa és especialment feliç que la seva vida és un permanent i fabulós somni. Mentida: darrera d'aquells magnífics decorats pot haver-hi tanta soledat, tanta inseguretat, avorriment i tristesa com a d'altres milions de cases normals.
Fa pocs dies, just després del gran sorteig de Nadal, molts de noltros que hem vist com la sort escapava volant molt amunt i que ni un euro quedava a casa, tots deia, hem repetit aquell tradicional i resignat: el més important és tenir salut...! També és una petita exageració: cert que la salut és essencial però, si no creguéssim en aquesta possibilitat hauríem gastat un sol cèntim per provar-ho...?
Enguany, ves quin remei, serà any d'exageracions i mentides: dos processos electorals durant seran una porta oberta a la demagògia, quan no a les més vulgars falsedats i enganys. De moment, aquest és el preu, la cara bruta, de la nostra democràcia.
Ens han intentat convèncer, per exemple, de que el president del Govern, mesquinet, just cobra uns setanta mil euros l'any. Mitja veritat: no diuen que no paga ni un velló de lloguer, ni de llum, ni de telèfons, ni de neteja, ni de transports, ni de reparacions, ni de paper higiènic...
Contra això, contra la proliferació de falsaris, hipòcrites i venedors de fum queda un antic i miraculós remei: anar ben vius. Res més estúpid que deixar-se enredar càndidament per un possible impostor. Haurem d'espavilar. De noltros depèn. No trobes...?