El Consell Insular de Menorca, amb el seu conseller de Medi Ambient, Fernando Villalonga, té un bon problema amb l'abocador de Milà. El Govern balear l'ha tancat davant el risc detectat de filtracions i contaminació dels aqüífers. Aquesta ordre de paralització ha portat al Consorci Insular de Residus a estudiar la possibilitat de transportar tots els fems menorquins a la incineradora mallorquina de Son Reus. Com que només fa un any que es van inaugurar les noves instal·lacions i com que a la nostra administració menorquina li van costar 2,6 milions d'euros, quantitat que no podem dir que sigui qualsevol cosa, ens trobem amb un nou escàndol.
Com s'explica aquest nou desastre? Doncs aquests dies la premsa de les illes n'ha donat prou informació i de la qual es dedueix que l'equip del senyor Santiago Tadeo, per defensar-se, no pot esgrimir «cap herència rebuda», cap pífia de l'anterior govern, perquè la responsabilitat és només seva.
Mentre que el projecte inicial d'ampliació contemplava impermeabilitzar els abocadors amb un material que ja havia tingut un bon resultat a Mallorca, el Trisoplast, l'empresa constructora, Antonio Gomila, adjudicatària de l'obra, va optar per un impermeabilitzant de pitjor qualitat, el Bes. Per què es va emprar aquesta saliva dejuna i no el material que tocava? La raó és molt senzilla: només per poder fer quadrar els nombres i que l'operació no resultés ruïnosa per a l'empresa. La constructora es va adjudicar l'obra d'ampliació de l'abocador al presentar una oferta de 2.264.500 euros, la qual cosa va suposar una baixa del 32% respecte al preu de sortida del concurs, que superava els 3,2 milions. Tenint en consideració que el material d'impermeabilització representava més del 60% del cost total, i perquè a l'empresa no li resultés el negoci de na peixfregit, va optar per cisar, és a dir, per la saliva dejuna del Bes, molt més barata. És a dir, va traslladar la ruïna de la seva teulada a la de tots, a la teulada pública.
En aquests moments, és dóna la conjuntura ideal perquè escàndols com els de Milà i els sobrecostos de les rotondes de la general es donin a cada passa. Per una banda, com que no hi ha feina, les empreses s'aferren a qualsevol cosa per seguir treballant, realitzant baixes temeràries quan es presenten en els concursos públics; per l'altra, com que les administracions no disposen d'un duro per fer cantar una òliba, puntuen extraordinàriament bé les ofertes a la baixa. Una combinació perfecte pel desastre.
El Consell Insular, com també totes les administracions que redacten concursos que puntuen amb màxims valors, que arriben a ser de 70 punts sobre el 100, les baixes econòmiques, són com a mínim coresponsables, sinó ho són totalment de responsables, d'aquests escàndols. En el cas que ens ocupa, cal dir que en el concurs d'adjudicació de les obres d'ampliació de Milà, la segona millora oferta va ser desqualificada al mostrar el llautó, en situar-se la seva oferta econòmica en baixa temerària.
Quan els governants adjudiquen per molt davall dels costos pressupostats són coresponsables que els materials siguin de baixa qualitat, que els treballadors contractats per les empreses adjudicatàries es vegin obligats a treballar en pitjors condicions i, en definitiva, que l'obra pública resultant sigui un bunyol.
Les administracions públiques tenen molts problemes i de difícil solució, però molt és guanyaria en bé de tothom que en les bases dels concursos que redacten les ofertes econòmiques a la baixa fossin valorades d'una manera insignificant, passant a valorar i puntuar altres aspectes com les memòries tècniques, la gestió ambiental, els controls de qualitat, etc. De fer-ho així ens estalviarem les baixes temeràries i en conseqüència el malbaratament dels recursos.