Les paraules són populars. Són democràtiques. Matemàtiques com un nombre. Polides com una flor. Poderoses com una bala. Tothom les empra: el ric, el pobre, fins i tot el mut. I el sord. Les poden escriure. Les poden llegir. El gran drama humà és no poder fer servir les paraules. Llavors ets mort. Com a persona, com a poble sobretot. Les paraules ens ajuden a comunicar-nos, a relacionar-nos amb els altres i amb el nostre entorn. Ens evoquen un món. Les paraules són per a elles mateixes un tresor. A més de ser valuoses com un cabal, les paraules són inofensives. No pertanyen a ningú. Tothom les pot fer servir. Les paraules són de tots. Qui domina ses paraules, domina el món. Qui sap combinar-les accedeix a les riqueses i també a un món perillós. Coneixeu el conte de «Les mil i una nits», «Ali Babà i els quaranta lladres»? Vos el refrescaré. Ali Babà és pobre, fa feina de llenyataire. Té un germà ric. Un dia, que és a sa marina, sent renou de cavalls. Previngut com és, amaga els ases i s'enfila dalt un arbre. El que veu és esfereïdor. Quaranta genets armats i quaranta cavalls aturats davant una roca. Què fan? No ho sap i per açò no es mou. El qui va davant, el capitost, diu una paraula acompanyada d'una ordre: «Obre't, sèsam». El que passa després és difícil d'encobeir. La gran roca s'obre i els quaranta lladres entren dins la cova que, després d'unes altres paraules màgiques -»Tanca't, sèsam»-, es torna a tancar. Els quaranta lladres surten passada una estona damunt els cavalls. Alí Babà davalla de l'arbre. Va davant la roca i diu la paraula màgica acompanyada de l'ordre. La roca s'obre i veu un tresor que no s'acaba mai. La porta es tanca darrere seu i Alí Babà carrega els ases amb saques plenes de monedes d'or. Diu les dues paraules màgiques per sortir i deixa la porta de la cova tancada de nou. Quan arriba a ca seva, la dona, inquisidora, descobreix el sac. Com que, a més d'inquisidora, és molt ordenada, vol comptar les monedes i va a ca sa cunyada, que, a més de rica és envejosa, a cercar una balança. Aquesta, la cunyada, que, a més a més, és desconfiada, posa mel dins els platets. Compten les monedes i la dona d'Ali Babà torna la balança a la cunyada. Ai, la mala sort que ha d'existir en tot relat perquè hi pugui haver una gran història! Una moneda d'or s'ha quedat aferrada a la superfície del platet per culpa de la mel. La cunyada va a veure la dona d'Alí Babà. El matrimoni es veu forçat a confessar. Cobdiciós, es germà d'Alí se'n va amb una dotzena de mules fins a la cova. No hi ha ningú. Diu les dues paraules màgiques –»Obre't, sèsam»- i la cova s'obre i quan, és de dins, diu «Tanca't, sèsam», perquè es tanqui. Queda meravellat, carrega les mules i, quan les té carregades fins a les barres, es posa nerviós i no se'n recorda de la paraula màgica. Diu blat, diu ordi, diu civada, diu ciuró fins i tot, però la porta no s'obre. De cop sent renou de potes de cavall i veu espantat com sa porta de la cova s'obre. Són els quaranta lladres que descobreixen les mules carregades. Veu la seva oportunitat. Es posa a córrer i un lladre l'atura i l'esmitja amb sa simitarra. Bé, és molt llarg de contar, però al final tots els lladres moren, Ali Babà es casa amb la cunyada i, a més de quedar-se amb les dues dones, es queda amb el tresor que els quaranta lladres tenien amagat dins la cova des de feia molts anys. Què ens vol dir el conte? Ens vol dir que les paraules són màgiques, que si coneixes les paraules i les saps pronunciar en el moment adequat et faràs ric. En canvi, si les desconeixes i les oblides, mors. Açò serveix per a les persones i per als pobles. A Menorca hi ha una versió del conte. La rondalla s'anomena «Es set bandolers» i en Cris Juanico, el popular cantant dels Ja t'ho diré, en va fer una versió infantil preciosa que es pot trobar en el CD. La nostra rondalla i es conte de «Les mil i una nits» són pràcticament iguals amb la diferència que, a la rondalla, no hi ha les paraules que es converteixen en màgiques quan les pronuncies. Quin és un dels objectes més famosos de «Les mil i una nits»? La llàntia màgica. A Menorca, quan hi havia malalts a casa, es feia servir un objecte de forma similar per administrar el brou. Durant el curs de la UOM a la ciutat universitària d'Alaior, una alumna m'ha dit que s'anomena Cadanella. Vaig prometre que ho cercaria i, en els diccionaris, he trobat una paraula similar: Canadella. Té una forma semblant a una llàntia màgica. La definició és la següent: «Cadascun dels dos pitxerets o ampolletes amb broc que serveixen per administrar el vi i l'aigua per a l'ablació en la missa; castellà vinajera. No sé si és l'objecte al qual es referia. Hi poses brou i treus el vi i el pots administrar als malalts. Els diccionaris no tenen màgia. Allà on hi ha màgia és a la vida real.