Potser us ho he contat ja alguna vegada. El 17 d'octubre de 1978, quan vaig prendre possessió de la meva plaça d'oficial al jutjat de districte de Ciutadella, el jutge, en Miquel Cabrer, em va detallar els assumptes que s'hi tramitaven. Record que una de les coses que em va dir fou: «Tenim un detingut que ja duu tres dies; l'haurem d'amollar». Per a jo, que acabava d'arribar de Barcelona, aquelles dues darreres paraules em van sonar a «l'haurem de mullar» i tot d'una vaig deduir que, si l'home en qüestió havia estat tres dies a l'ombra, és a dir, tancat al calabós, era evident que l'havíem de dutxar!
Per descomptat, el jutge no es referia a una mesura higiènica d'aquest tipus sinó al límit temporal màxim de la detenció, que es de 72 hores, comptades des de l'inici de la mateixa, tal com dos mesos i mig més tard va consagrar l'article 17.2 de la Constitució espanyola. Passat aquest termini, la persona retinguda ha d'ingressar a la presó, a l'espera de judici, o bé ser posada en llibertat. En el primer cas, la privació provisional de llibertat no pot durar més d'un any, si el delicte del que l'imputat es acusat no arriba als tres anys, o bé de dos anys, si els excedeix. Aquest és un dels motius, per exemple, que Luis Bárcenas hagi sortit recentment de la presó, després de 19 mesos d'estar-hi malgrat que la fiscalia li demani diverses penes que sumen més de 40 anys per la seva participació en l'anomenat 'cas Gürtel'.
La duració màxima de les penes s'ha vist reduïda progressivament. Quan vaig començar a fer feina als jutjats era de 40 anys; després va passar a 30 i actualment és de 20. Açò no vol dir, com sabeu, que el reclús passi tot aquest temps entre reixes, ja que la legislació penitenciària preveu diversos graus de compliment, fins a la llibertat definitiva. Tot depèn de una sèrie de factors, entre els quals es troba el fet d'haver arribat a una part determinada de la condemna, la bona conducta, el treball dins l'establiment penitenciari o les possibilitats de rehabilitació del pres i de la seva reinserció dins la societat.
2 Ara bé, el ple del Congrés de Diputats ha aprovat aquesta darrera setmana, només amb els vots del PP, el projecte de llei del nou Codi Penal, que inclou la «presó provisional revisable" que, segons l'opinió de tots els grups de l'oposició, equival a la cadena perpètua, atès que aquesta revisió tan sols podrà ser contemplada entre els 25 i els 35 anys de condemna complerta. Es tracta, per tant, d'una mesura ideològica que, de ben segur, si l'any vinent el govern de l'Estat canvia de color, serà reformada com passa sempre amb tantes i tantes lleis, especialment les que regulen l'ensenyament.
La cadena perpètua no havia estat prevista, des de fa moltes dècades, en l'ordenament jurídic espanyol. La coneixem, actualment, com a substitutiva de la pena de mort, en altres països, molt especialment els Estats Units d'Amèrica. Així ho hem pogut veure en diverses pel·lícules i també ens ha arribat per nombroses notícies de premsa. És a dir, en aquests casos, el condemnat pot salvar la pell, a canvi de passar la resta de la seva vida entre barrots. La presó esdevindrà, per sempre més, el seu món.
El principal inconvenient que podem trobar en aquesta «presó provisional revisable», és a dir en la cadena perpètua que el Congrés acaba d'aprovar és la impossibilitat de rehabilitació i de reinserció a la societat que abans us he esmentat i que la Constitució preveu també com a primer objectiu de les penes privatives de llibertat. És cert que aquest tipus de condemna s'estableix només per a delictes com els assassinats greus, com ara els magnicidis (mort del rei o de caps d'estat estrangers, entre d'altres), el posar fi a la vida de menors de menys de 16 anys o violacions seguides d'assassinat.
També la imposa en les infraccions penals comeses per organitzacions terroristes, o crims de lesa humanitat, com puguin ser els genocidis, amb tota la dificultat d'interpretació judicial que representa aquest darrer apartat.
Però el cas és que, si un individu de 45 anys, per exemple, és condemnat per un d'aquests delictes -tots ells molt greus, certament- només podrà veure revisada la seva condemna quan arribi a l'edat de 70 o 80 anys. Quines possibilitats de reintegració a la societat tindrà en aquells moments, si encara és viu? Açò equival, sense cap casta de dubte, a la cadena perpètua, a una mena de mort en vida, com si s'hagués lliurat, segons podem veure a les pel·lícules, com us deia abans, de la pena capital.