Aquest article d'avui és, en realitat, una segona part del que vaig escriure fa 15 dies, arran d'una conferència d'en Josep Pons Fraga sobre «La transició política a Menorca», xerrada a la qual no vaig poder assistir. En ell us contava les meves pròpies experiències sobre aquell període, que jo vaig viure, majoritàriament, des d'aquesta Illa. Acabava amb el cop d'estat del 23-F i amb una sèrie de trucades que vaig fer aquell dia a en Paco Pons Capó qui, cansat de la meva insistència, em va fer una darrera i definitiva reflexió sobre com devia trobar-se, llavors, la meva consciència.
Avui és 23 de febrer i el que em demana el cos -i pens, també, que és el què toca- és concloure l'article esmentat, explicant-vos com va canviar la meva actitud professional de periodista a partir d'aquella data. I m' ha duit a açò una altra conferència que sí que vaig poder escoltar. La va donar, fa unes setmanes, el periodista Salvador Alsius, en una biblioteca pública de Barcelona i va versar sobre «Com veure els mitjans de comunicació amb esperit crític». Alsius, conegut presentat, durant anys, els telenotícies de TV3, ha estat, a més, degà del Col·legi de Periodistes, cofundador del CIC (Consell de la Informació de Catalunya) i, actualment, vicepresident del CAC (Consell de l'Audiovisual de Catalunya), organisme depenent de la Generalitat.
En la seva exposició, el veterà periodista barceloní va parlar dels drets bàsics de tots aquells qui intervenen en l'emissió i la recepció del missatge informatiu. El dret a la informació dels lectors, oients o teleespectadors i la llibertat d'expressió dels professionals es troben, per descomptat, entre els més fonamentals. També es va referir a l'evolució que ha sofert la professió periodística en els inicis del segle XXI i, entre d'altres qüestions, a l'autoregulació que les empreses titulars dels mitjans i els propis periodistes han de fer dels missatges que emeten i fan arribar als receptors de les seves informacions. En el col·loqui posterior li vaig demanar quina relació podia tenir l'autoregulació amb l'autocensura i ell em va respondre que no volia emprar aquesta darrera paraula, sinó parlar, més prest, dels límits a la llibertat d'expressió, entre els quals hi posava, per exemple, el mal gust.
Tornam a la meva conversa amb en Paco Pons Capó, la nit del 23 de febrer de 1981. Era cert que jo no podia tenir cap mala consciència ni cap por. No era prou important! Els meus dos únics pecats havien estat, d'una banda, que aquell mateix matí m'havia afiliat a la UGT, sindicat en el que encara milito, en l'Unió de Jubilats i Pensionistes, i, de l'altra que, quan en els meus escrits em referia a aspectes de l'actualitat espanyola, emprava l'adjectiu «estatal», com també continuo fent actualment. Això darrer va ser objecte d'un comentari que em va fer un fosquet el metge i periodista Mateu Seguí. Tornàvem a peu pel carrer des Seminari d'un acte del seu partit que jo havia cobert professionalment. En un moment determinat, el doctor Seguí se'm va dirigir i em va fer una de les seves habituals i amables reflexions: «jo, quan dic nacional, m'estic referint a Espanya».
Idò bé, a partir de dia 24 de febrer de 1981, no em vaig autocensurar, no, sinó que vaig auto-regular la meva tasca informativa, tal com ara diu Salvador Alsius. En aquest sentit, record que, unes setmanes més tard, la llavors Alianza Popular, que estava presidida pel recordat Bep Anglada Anglada, va inaugurar la seva seu a Ciutadella, en ple Camí de Maó. Amb aquell motiu, vaig escriure una columna d'opinió, evidentment en castellà, en la qual feia palesa la necessitat de que, en l'espectre polític espanyol, hi hagués un partit com Alianza Popular, «netamente de derechas y netamente democrático».
Una altra efemèride d'aquells primers mesos de l'any 81. El rei Joan Carles sortia a navegar amb el seu iot «Bribón» i havia decidit fer-ho des del port de Ciutadella. Com que el cap d'Estat i comandament suprem dels exèrcits havia estat decisiu per tal que la sublevació militar del 23F no triomfàs, vaig escriure un nou article que vaig titular «Feliz travesía, Majestad», en el doble sentit de desitjar-li un bon viatge i molts èxits al timó d'un país que venia de travessar una situació política tan complexa. I quina fou la meva sorpresa quan vaig poder comprovar que, en el comiat oficial previ a l'embarcament reial, totes i cadascuna de les autoritats presents a l'acte saludaven el monarca amb el títol del meu escrit: «¡Feliz travesía, Majestad!»