Ahir despús-ahir, que a Menorca pronunciam aidispusí, el senyor Bauzà va fer una autèntica declaració de principis. Va dir: «Pensam que és el moment de mostrar responsabilitat als ciutadans que volen que arribem a acords».
Pel que diu el diari, sembla que proposava al PSOE balear fer pactes després de les eleccions. Però no ho sé ben bé, perquè tampoc no és que m'interessi gaire la cosa i no ho he acabat de llegir. Açò sí, m'he quedat amb la frase, per si un dia qualcú la vol per gravar en un monument dedicat al que haurà estat el president més pretensiós de la breu història de l'autonomia balear.
Una frase com aquesta posada en boca de la persona que hem vist com governava aquests quatre anys, només pot tenir tres explicacions. La primera és que el president no té consciència de com ha actuat. La segona, que es pensa que tenim memòria de peix, que diven que en tenen molt poca. La tercera, que el seu futur l'espanta de ver.
Durant molt de temps va córrer el rumor que el senyor Bauzà aspirava a ser ministre espanyol i que aquest era el motiu del seu total servilisme a decisions de Madrid que perjudicaven la comunitat balear. És cert que en algunes qüestions era el primer de la classe i que quan el ministre de la cosa feia una nova llei, ell ja la tenia aplicada a cop de decret.
Per aquest camí va resoldre el darrers obstacles per donar carta blanca als interessos immobiliaris. Ja se sap que ara poca cosa edificaran, perquè ells mateixos han capolat el mercat amb la seva pròpia desmesura. Però és el moment d'adquirir drets amb vistes al futur, perquè en el fons encara es pensen que un dia tot tornarà a ser com era.
No va tenir inconvenient tampoc en defensar les prospeccions petrolieres que es faran en el mar balear, ni de callar quan els interessos del govern espanyol arrambaven, com continuen arrambant, la riquesa que creen les Balears i deixen aquestes Illes en l'absoluta misèria pública. Açò sí, de cara a la galeria de tant en tant ha amollat qualque gemec...
Tampoc no ha demostrat cap especial preocupació pels dependents, pels desnonats, pels que passen gana, per les coes dels hospitals ni pels jubilats que cada any, mentre es ressusciten bancs estafadors, han vist com es reduïa el seu fons de pensions.
Envalentit amb aquestes victòries i amb els consells insulars reduïts al no res –tret de fer rotondes i aparcaments–, va iniciar l'acció més valenta i que podia ser més valorada pels seus amos de Madrid: acabar amb el principal vestigi que encara queda de la identitat de les Illes: la seva llengua.
Maquiavèlic com potser es pensa que és, ho va voler disfressar amb la cançó moderna de la importància de l'anglès i amb la cançó antiga del foment dels dialectes locals, com més millor, per fer irreconeixible la llengua mil·lenària que els sustenta.
Però potser aquesta aventura li venia grossa, o no va saber valorar la força ni dels mestres ni de les famílies, ni de les restes d'identitat que encara queden. De tal manera que va caure en un forat del que ha estat incapaç de sortir-ne. I un governant que ha creat tal desordre en l'educació, és mal de fer que arribi a ministre. O pot ser sí, perquè tenim un president espanyol que quan la mar s'emmerdava amb el petroli del Prestige, rallava de fils de plastilina...
Amb aquest historial, seria un problema dels balears tornar a votar el senyor Bauzà, i ho seria del PSOE o de qualsevol partit, pactar amb ell. Més que fer açò que fa ara de cantar les excel·lències del diàleg que mai no ha practicat, potser seria el moment que aprengués aquella cançó menorquina que diu: «Oh forat endimoniat, / aquest forat m'ha de matar», en homenatge a l'escola i l'educació, que han acabat amb la seva prepotència.