Tan habitual és que quan s'anuncia una obra a un carrer es digui que es deixarà preparat per a tots els tipus de connexions que puguin venir en el futur, com que quan arriben noves connexions el mateix carrer s'hagi de veure sotmès de nou a molestes obres de canalització. Els carrers de ciutats com Maó han patit més intervencions quirúrgiques que la cara de Belén Esteban. La diferència és que els carrers queden millor.
Ara el pretext per tornar a picar asfalt és la fibra, que per als intestins facilita el trànsit però al mig de Maó el complica, i no poc. En aquest cas la intervenció és ràpida, rascadeta més que ferida, fet que provoca que les obres es traslladin de forma fugaç d'un carrer a un altre. Això alleuja els veïns afectats però despista i sorprèn els conductors. Són una espècie d'emboscades mòbils de comandos amb armilles reflectants.
Conversa real: «¿Què fan?» «Posen fibra òptica» «¿Per a les cases?» «Només per als edificis públics, per als funcionaris». La cara de la senyora va ser la d'un adolescent esportista quan li porten el plat a un restaurant d'avantguarda, i això que no sabia que la broma puja a 3,6 milions d'euros, que amb això que són fons estatutaris sembla que no ho paga ningú. I la cara no és només pels doblers públics dedicats, que la nul·la indignació popular manifestada pel cas Cesgarden demostra que en abstracte interessen poc. És pel sarao que es munta per a un profit molt delimitat, molt concret, molt puntual, per a una espècie d'asuntos internos de la funció pública.
Els carrers haurien d'incorporar cremalleres per obrir i tancar a mesura que s'innova amb els serveis públics a canalitzar. També es resoldrien millor les avaries. Pensarà vostè que ahir vespre, davant l'ordinador, me va agafar amb això de la cremallera un atac de tonteria, però és que, atenció, d'aquí a no res vindrà el mil cops anunciat gas natural. I, natural, tornarem tenir els carrers aixecats. Almanco, això dóna feina.