Als anys cinquanta i fins als seixanta, emigraven de Menorca de l'ordre de 300 persones cada any. És una xifra que dic de memòria i m'agradaria comprovar si és exacta, però si m'equivoc, no crec que sigui de gaire. És el mateix nombre de menorquins que he llegit en «Es Diari» que ara tornen a emigrar, ara que els senyors Rajoy i Bauzà diven que tot està a punt per tornar a anar bé, gràcies a ells...
També s'ha de dir que en aquell temps l'Illa tenia més poca població, de tal manera que encara que el nombre fos el mateix, el percentatge era més alt. Però en qualsevol cas, és molta gent per a una illa tan petita. Una part d'aquesta emigració, deu ser inevitable, perquè Menorca presenta moltes limitacions per als joves que hagin fet segons quins estudis o que tenguin segons quines aspiracions. Però una alta part, no.
El senyor Alejandre, que podria haver estat recordat com el patriarca de l'Illa del Rei, ha fet tots els mèrits perquè se'l recordi com l'anti Kane. Perquè si la carretera del governador anglès era fruit de la sensatesa, la del general espanyol serà tot al contrari, i amb els sobrecostos i la grandiloqüència típics dels governants espanyols quan s'hi posen.
Sorprèn que una persona que, segons diuen, té tanta capacitat per negociar conflictes internacionals, terribles com els d'Amèrica del Sud, hagi estat incapaç de pactar una solució per a la carretera menorquina. Costa creure que els guerrillers de les FARC siguin més dialogants que el GOB o la classe mitjana sensata de Menorca.
Però en les declaracions que aquests darrers dies ha prodigat fora de l'Illa, i que ha aprofitat per ofendre –per més que ell digui que no ho volia fer– a molts de menorquins i a tots els periodistes, ha dit algunes coses que no tenen res a veure amb la carretera i que fan reflexionar, i que no són tan desencertades com les altres.
Perquè també ha parlat de la situació anímica en què sembla que es troba Menorca. Per a ell «ha perdut emprenedors i iniciatives». I diu que «els que aguanten el tipus són generacions ja madures; fins i tot el moviments de voluntariat són veterans».
Aquest és un discurs molt freqüent a Menorca i que, si més no en part, jo també compartesc. Un repàs a la història del cent darrers anys, et fa veure que en el passat no havia estat així, i que l'aïllament i la manca de recursos de l'Illa no va ser impediment perquè sorgís gent emprenedora, capaç de crear riquesa sense abandonar el territori. I les dificultats de les comunicacions, dels costos de la insularitat i de les fonts d'energia, eren pitjors que ara.
Què ha succeït, idò? És evident que l'arribada del turisme va desbaratar moltes coses. D'entrada, el capital va descobrir que es podia multiplicar sense suar tant. Que els guanys es podien fer a deveres i que, retirat i amb doblers, es viva millor que lluitant cada dia per dur envant una empresa i crear llocs de treball. Però també seria injust simplificar-ho tant. Perquè a partir del turisme, a Menorca també han sorgit empresaris competents, que han creat riquesa.
Potser hi ha hagut també una part de fixació col·lectiva. Com en aquell temps que tothom que tenia prou empenta volia ser fabricant de sabates, i oblidava moltes altres possibilitats de negoci. La fixació d'ara potser és pensar que l'únic negoci possible és vendre coses als turistes que venen, ja siguin cases o diversió o collarets...
És evident que Menorca reuneix condicions per tenir una indústria turística potent, però també les té per produir i exportar productes. Avui l'economia és global i un bon producte es pot exportar arreu, però per si un cas, a tocar de l'Illa tenim dos mercats potents, Mallorca i, sobretot, Catalunya. I aquesta, a més, si arriba a ser independent, serà un dels països més rics d'Europa i el tindrem tot just a s'altra banda.
Que cada any abandonin l'Illa 300 menorquins és una sagnia, perquè són molts i perquè, com sol succeir sempre que hi ha emigració, se'n van els més preparats i atrevits. Per aturar-ho, només hi ha una manera: diversificar l'economia. I fer-ho és possible. Voler-ho fer, és una altra cosa...