Ja ho sabem prou. Podem arribar a farcir el cervell, el tenim ple com una formatjada, amb molts ingredients; o més ple i variat encara que una d'aquestes bones pastes de setmana santa, perquè les neurones permeten moltes més combinacions que les glàndules del gust, a les quals no els fa bon menjar un plat sense que s'hagin reparat la varietat i qualitat dels productes. El paladar exigeix una certa harmonia d'aromes, cosa que no demana la matèria gris. Per açò les persones som contradictòries i polièdriques, uns més cantelluts que altres. Ara bé, l'empanada mental és converteix en majúscula si no som prou intel·ligents a l'hora d'absorbir les informacions, si no les sabem contrastar, si només ens deixem emportar per prejudicis. Llavors, sense sentit comú, estem ben perduts, estem empanats.
És aquesta imatge, la de l'empanada, la que em ve als ulls quan sento parlar de la Menorca britànica als nostres hereus intel·lectuals menorquins del franquisme, d'aquell règim que va fer tot el que va poder per esclafar qualsevol dissidència, política, cultural i lingüística. En escoltar unes poques paraules, es fa evident que de la Menorca britànica, només n'han sentit campanes... i llunyanes. Com que en rallen sense haver llegit res sobre el període britànic menorquí, com que ho fan des dels prejudicis, es pensen que la reivindicació que fan d'aquesta època de la història de l'Illa és ajustada i oportuna per les seves inconfessables intencions, que no són altres que les d'espanyolitzar britanitzant, a l'estil del decret del Tractament Integral de Llengües. Tot per anar a fotre la llengua catalana, que és la nostra, com si l' idioma en tingués la culpa de la mala vertebració política d'aquest bunyol que és diu Estat Espanyol. D'aquesta manera i de la boca d'aquest personal en sents sentir de disbarats sobre aquest període històric!
Si els empanats pels prejudicis i la mala llet es molestessin per estudiar un poc, només un poc, la història de Menorca de l'època colonial, se n'adonarien del confusos que estan i farien tot el possible de seguida per intentar posar els setanta anys de casaques vermelles sota l'estora. Perquè amb raó la Menorca britànica no s'ajusta gens al que es pensen que va ser.
D'entrada, el període colonial britànic s'emmarca en l'entorn jurídic de l'especialitat, hereu de les monarquies compostes, és a dir, d'un estat de dret en què per economia de mitjans i per conviccions eren respectades les lleis (drets públics i privats) i els costums (entre els quals es troba la llengua, però en la que cal afegir-ne d'altres com el vestir, el menjar, el mesurar, el divertir-se...) del país que era regit des de fora i la distància, des dels màxims òrgans de govern de les capitals. Era aquesta encara en el segle XVIII una situació generalitzada a Europa. No s'havien forjat encara els estats-nació. En el cas de Menorca, malgrat els governadors anglesos fessin el possible per limitar per la via dels fets consumats l'acció dels municipis, el govern sota el principi de l'especialitat va suposar de la mà del Regne Unit més, i no menys, menorquinisme. Cal recordar que amb els drets a la mà, els ambaixadors menorquins enviats per les nostres sales que van reclamar a Londres pels greuges que patia l'Illa pel mal govern dels governadors militars sempre van sortir triomfants i els militars castigats. Menorca no va arribar a aconseguir mai tenir representant a la Cambra dels Comuns, com van reclamar alguna vegada els menorquins, és cert, però el seu règim especial conferia idiosincràsia a l'illa i que els illencs anessin fent la viu viu, a vegades esplendorosament, a vegades no tant.
És sempre perillós fer hipòtesis històriques a partir del «què hauria passat si...», en aquest cas, si la nostra Illa hagués quedat en mans del Regne Unit, però el cas de la història de la veïna Malta ens obliga a provar-ho de fer, a pensar-ho. En el cas d'aquesta illa, les autoritats britàniques, quan van sorgir els moviments culturals i polítics per la unió d'Itàlia, van posar èmfasi en la cultura maltesa, revaloritzant-la i desmarcant-la de la italiana, i amb aquesta empenta nacional de la segona meitat del segle XIX, que se'ls va escapar de les mans i es va fer forta ens mans dels illencs, va sorgir el moviment nacional maltès el qual, després d'aldarulls, revoltes, i estira i arronses amb Londres durant les dècades de 1920 a 1960, va aconseguir la descolonització i independència de Malta el 1961. ¿Hauria pogut passar una cosa així a Menorca si hagués quedat en mans dels anglesos i l'Estat Nació espanyol nascut el segle XIX hagués intentat estendre la seva influència a la nostra Illa? Ho crec ben possible. Per açò recomanaria als empanats que si ens volen espanyolitzar ho facin per la via de sempre i no per aquesta invenció de la Menorca britànica.