Avui és un dia important per al món insular. Ho és perquè vol recordar-nos que ningú pot entrar per la força a casa teva, i quedar-s'hi com si res, tot i que aquesta ha estat, i encara és, una realitat.
No sóc qui per recordar-vos què van fer els anglesos a Menorca, ni que hi fan, ni què hi tenen, però sí que sóc qui per comentar-vos que avui, dia 2 d'abril, hem de recordar que les illes Malvines, que tenen molt en comú amb Menorca, continuen ocupades per la força anglesa.
La força és irracional, i mai no està justificada excepte en cas de defensa. La força anglesa va ocupar, i després reocupar, les illes Malvines. I un altre cop ens va demostrar la pròpia condició irracional en afirmar que aquelles illes són seves, tot i que són a l'altre extrem del món i que hi ha prou arguments per demostrar que no són angleses, sinó argentines.
A més, aquesta força no vol ni parlar-ne, de negociar per tornar-les. Negar-se'n a parlar és una tàctica ben coneguda, pròpia de qui no pot argumentar cap raó racional, és a dir, de qui no té més raó que la força, sigui de les armes, sigui del càrrec, sigui de la posició.
Què tenen en comú Menorca i Malvines? Tenen en comú que són illes estimades, molt estimades: Menorca ben estimada pels menorquins i Malvines ben estimada pels argentins. I que totes dues van patir ocupació: ara Menorca és lliure, Malvines continua esclava.
Menorca i Malvinas són escombrades per vents freds i poderosos, i alhora són acariciades per la mar briosa. El cel de Menorca és blau, el cel de Malvines és gris. Aquí fa fred o calor, allà sempre fa fred. Menorca i Malvines són d'una bellesa diferent, i és la diferència allò que ens fa millors, allò que ens fa rics, allò que ens fa savis.
Menorca i Malvines van patir violència, i tant a la terra menorquina com a la terra malvina hi ha sang impregnada en la terra i en la roca, aquí menorquina, allà argentina. I un crit de llibertat, inesborrable en el vent.
Aquí i allà el silenci és sorollós, colpidor, sembla que tingui cos, és gairebé espès. El silenci està ple del soroll de la mar que mai descansa, de les gavines cridaneres i dels pensaments de tants que vam confiar, i que encara confiem, en el vent.
Menorca i Malvines tenen en comú el vent, la mar, la cerca constant d'una identitat, les ganes de recuperar allò que el vent, i l'invasor, s'endugueren.
Remotes i desolades, les Malvines són dues illes principals, Solitud i Gran Malvina, i un reguitzell de més de 200 illots inhòspits. Tot i que la superfície de les dues illes principals suma gairebé vint vegades la superfície de Menorca, només hi viuen poc més 3.000 persones, anglesos que al referèndum d'autodeterminació del març de 2013 van decidir, és clar, continuar anglesos més que no fer-se argentins.
El 2 d'abril de 1982, un grup de tropes argentines, no gaire preparades ni gaire equipades, van recuperar les illes Malvines i van plantar la bandera de dues barres blau cel separades per una barra blanca, on és el sol. Ocupades per la força des de feia més d'un segle, les illes Malvines tornaven a la mare argentina.
Les forces angleses, lluny d'acceptar la raó, van aliar-se amb forces nord-americanes i amb un gran desplegament bèl·lic van recuperar les illes per a la corona britànica. Margaret Thatcher, llavors primera ministra anglesa, passava per hores ben baixes, i amb la guerra va recuperar popularitat, una estratègia populista ben coneguda, universal i cruel.
La guerra de Malvines, ràpida i cruel, va costar-li la vida a 649 argentins i a 255 anglesos. Ara són la força ocupant, i no hi fan gaire cosa: van vendre drets de pesca i fan una mínima explotació ovina i dels recursos geològics.
Avui, per tant, és un dia important per al món insular, perquè ens recorda la recuperació de les Illes Malvines, encara que hagi estat efímera.
bello.cat / jordibell@gmail.com