Síguenos F Y T I T R
Cafè, croissant i...

Anar més enllà d'un diumenge de cada 209

|

La vella manera de fer política costa de canviar. Formacions noves que prediquen la necessitat de ruptura radical en la política segueixen el corrent d'estratègies tradicionals obsoletes com els regalets al carrer, els mítings exclusius per a propis o el teatret d'embrutar carrers amb cartells estèrils.

Però això són detalls. El que importa és el fons. Aquestes formacions aposten per una democràcia més participativa, en què el ciutadà tingui poder de decisió al llarg de quatre anys. S'ha acabat, diuen, el temps de dedicar un diumenge de cada 209 a delegar en els partits per a després no deixar de criticar-los.

L'enunciat sona molt bé. S'ho han guanyat uns partits narcisistes que dediquen massa esforços a enfortir els seus músculs, a dopar-se, en els quals l'estratègia pesa massa i que han aprofitat un bon sistema, com és el parlamentari, per crear dins ells un altre sistema, jeràrquic i oligàrquic, que condueix a generar i tolerar paràsits i corrupció.

Però alerta. La participació ciutadana no és senzilla ni justa per ella mateixa. Per portar-ho a l'absurd: tots els que no passem d'1,95 metres d'alçada podríem aprovar per consulta popular que tots els que superen l'1,95 ens planxin les camises. Som més i guanyaríem. Seria democràticament just? La participació ciutadana no ha de significar que l'escollit per les urnes delegui tota la seva responsabilitat en un consens que, en gairebé tots els temes, és impossible. Trobar mecanismes per fer efectiva i justa la participació és un repte majúscul, complex (i molt engrescador per necessari), que exigeix seducció a qui lidera i responsabilitat a qui és liderat. Si val la pena afrontar-lo o si és millor l'estabilitat que alguns demanen amb exagerada insistència i que tampoc és (ni fer-hi prop) una qualitat bona per ella mateixa, ho ha de decidir, curiosament, la gent a les urnes. Com s'ha fet sempre.

Lo más visto