La transició es va fer amb tanta por com il·lusió. Com a vacuna contra els extremismes es van crear partits forts d'ampli espectre ideològic, moderats. L'objectiu era llavors l'estabilitat, paraula curiosament renascuda pel PP a l'última campanya.
La gran majoria dels espanyols es va fer del PSOE o del PP com qui es feia de Barça o Madrid. Ser d'un altre partit era extravagància (com ser del Celta) o amor a la terra (nacionalistes). El sistema afavoria el bipartidisme, i els que no volien votar PP-PSOE veien triturades les seves paperetes per la Llei d'Hondt o es quedaven a casa. Aquest muntatge i l'actitud acomodada dels ciutadans va propiciar dos partits de força desmesurada, luxoses seus, molt personal i suport de les elits. Van acumular tant poder i dimensió que entre un exèrcit de regidors honrats, de bona gent, es van colar molts vividors de la política, paràsits i, simplement, lladres.
Per mantenir-ho, PP i PSOE van instituir una pugna pel poder. Van passar de ser només instruments per servir a la ciutadania a ser objectius per ells mateixos. Les seves decisions no buscaven només l'interès general, sinó que estaven contaminades pel tacticisme electoral.
La corrupció va passar a ser insuportable amb la crisi. Va néixer el 15-M. Als ciutadans se'ls va a començar a remoure la consciència i a acabar la paciència. Podemos va encendre el foc i les agrupacions d'electors han omplit Espanya de festers. Són formacions pensades de nou com a instruments per servir a la gent en lloc d'actuar com a objectius per elles mateixes. Diumenge els abans extravagants van anar a votar per acabar amb el bivampirisme i molts fidels dels partits tradicionals van quedar a casa, farts.
Ara aquesta nova fornada de partits tocarà poder. Cal veure si consoliden una segona transició o cauen en la dinàmica PP-PSOE. La ciutadania els vigila, atenta, crítica. Uns volen que fracassin per recuperar l'estabilitat que els calma (encara) aquella por i omple butxaques. Altres esperen que triomfin per recuperar la il·lusió democràtica.