En els llibres d'història de França, el 18 de juny és el de 1940, el dia que el general De Gaulle fa la seua crida als francesos per resistir a l'ocupació alemanya, i no el de 1815, aniversari de la desfeta de Napoleó davant les tropes del duc de Wellington. Ja és sabut que el riure és de qui guanya, i mentre els hereus de la coalició victoriosa dirigida per la Gran Bretanya reunien els seus principals mandataris per celebrar l'efemèride als camps de batalla de Bèlgica, la representació francesa no passava de ser de segona fila. A la catedral londinenca de Sant Pau, al costat del príncep Carles d'Anglaterra hi havia només l'ambaixadora francesa al Regne Unit escoltant les notes del God Save the Queen i la pregària en acció de gràcies «per la memorable victòria que Tu has atorgat als exèrcits aliats». L'orgull nacional no vol saber res de derrotes. «Va ser una batalla horrible; però n'estam orgullosos: mai cap país ha estat capaç de dominar ell tot sol Europa», va dir l'historiador Peter Snow en comentar per televisió aquella batalla.
«Le Monde» de dia 19 passat publicava el seu editorial excepcionalment també en anglès. Després de ponderar que Waterloo va marcar l'inici d'una era de pau, estabilitat i desenvolupament sense precedents a Europa i que des del congrés de Viena les monarquies van aprendre a resoldre llurs crisis i diferències mitjançant el diàleg (tanmateix, se'n podria discutir, si més no l'abast temporal), feia una advertència a Cameron i als euroescèptics: «atenció, el Brexit [sortida britànica de la UE] podria ser el vostre Waterloo». Sí, van dos segles de pau anglo-francesa, però no així a Europa, que no ha deixat de tenir periòdicament els seus Napoleons en esclats bèl·lics cada cop més mortífers i demolidors.
En canvi, la nostra història, marcada per les derrotes, però també per la resiliència o voluntat de redreç, manca encara del relat nacional que difonen les nacions-estat, com França, Gran Bretanya, Espanya... No oblidem enguany el tricentenari del Decret de Nova Planta a les nostres Illes, que marcava un punt i final al govern propi. Menorca se n'escapolí durant un segle per mor del domini britànic; però el País Valencià i Aragó, després Catalunya i finalment Mallorca i les Pitiüses van ser considerades per Felip V de Borbó com a «tierra conquistada» i així l'Estat ha persistit a voler colonitzar-nos. La lluita per l'essencial continua.