Un càrrec públic ha de cobrar un bon sou que es correspongui amb la seva responsabilitat i dedicació, atengui a criteris objectius i no li permeti fer-se ric. Després el conseller serà car o barat segons el seu rendiment. A partir d'aquí, tots els debats que ara hi ha sobre la qüestió sobren, són xerrameques estètiques presoneres de declaracions prèvies. Perdre el temps.
Una cosa és cara o barata en funció del que aporta. Passa el mateix amb l'ecotaxa que vol recuperar el Govern. Si s'explica bé i el turista percep que troba un destí atractiu, preciós, cuidat, net i aclarit, segur que a la llarga és innòcua. La màxima reticència de qui vol pagar impostos és tenir dubtes sobre el seu bon ús.
Armengol diu que a altres llocs es paga ecotaxa i no passa res. Un pensa en Barcelona. Els seus carrers són plens (molt) de turistes que no veuen rellevants uns poquets euros més a la factura de l'hotel. L'exemple tampoc és del tot vàlid. Barcelona és una de les marques turístiques més potents del món. Com Eivissa. No passa això amb Menorca, mercat restringit en espai i temps, de difícil d'accés, dependència britànica i competència infinita. D'aquí els lògics temors dels empresaris. Però són aquests mateixos empresaris els que reclamen més promoció, urbanitzacions a punt, serveis... I això s'ha de pagar. I ho hem de pagar tots. I per pagar s'ha de tenir ingressos. I per tenir ingressos s'ha de recaptar.
El percentatge de la taxa sobre el preu total de les vacances és residual, no més que unes cerveses a un xiringuito. Si pagar-ho tirés molts turistes cap enrere, llavors voldria dir que l'Illa té un problema molt més gran que la taxa mateixa: una feblesa extrema com a destí. I segur que no és tanta. No ens hem de creure tan poca cosa. L'ecotaxa ha de poder existir per a benefici de tots, però sempre amb la prudència, l'efectivitat i les explicacions que demana un producte turístic que no és Barcelona ni Eivissa.