Avui és un dia de memòria trista perquè ens recorda l'accident del vol d'Spanair que en 2008 va causar la mort de 154 persones.
Lamento aquella desgràcia, i espero que no torni a passar mai més, però no puc estar-me de dir que més víctimes i més patiments provoquen les polítiques neoliberals, sordes, cegues, del govern popular.
«Ultima mutis» (o bé ultima multis) deia la catedral d'Eivissa, escrit a la torre, just per sota del rellotge que marca les hores. Deu, nou, vuit, set, diríem avui en veure que el compte regressiu ja és engegat.
Ningú no sap quantes víctimes i quants patiments va provocar la retirada de la tarjeta sanitària als habitants més vulnerables del país. Les víctimes d'aquell avió tenen cara i ulls, nom i cognoms, i fins i tot indemnització, però les víctimes d'aquesta retallada són anònims.
Ningú no sap quantes víctimes i quants patiments van provocar les retallades sanitàries i, en conseqüència, les llistes d'espera i el col·lapse de les urgències. Prou que se sap de persones que van morir en llista de espera. I ningú gosa de dir com hauria anat de millor el pacient si hagués estat diagnosticat o tractat abans.
Insistiré a dir que és necessari que cadascú a casa seva faci investigació seriosa i objectiva sobre les repercussions, en les persones, de les retallades sanitàries. I quant a la repercussió sobre el deute públic, que ha estat d'un no res. I quant a la repercussió sobre la sanitat privada, que ha estat ben interessant.
No sabem quantes víctimes quedaran per sempre anònimes a causa de la llei mordassa. Ni sabem quants agressors ni quants delinqüents quedaran impunes. Però sí que sabem a què es deu la sospitosa pressa que ara sembla que tothom té. Pressa per fer cara de bon fiet, i pressa per anar-se'n amb la vianda sota el braç.
Hi ha presses perquè tothom trobi que fa cara de bon fiet, i per això ara fan promesa d'augmentar les pensions i el sou dels funcionaris, encara que sigui en un tant per cent ridícul. Fan promesa d'abaixar impostos i d'incrementar les inversions i la despesa social. Fins i tot fan promesa de vacunar tot fiet petit contra el pneumococ i contra la varicel·la, tot i que van negar-s'hi durant anys.
Hi ha més víctimes i més patiment en el cada dia de molta gent, que no pas va haver-hi en aquell avió. Unes víctimes són anònimes, de vegades són xifres, de vegades ni tan sols són xifres. Les altres són persones amb nom i cognom, cara i ulls, i advocat.
La diferència entre unes i altres rau en la capacitat de reacció, en la capacitat de maniobra, en la capacitat econòmica, en les possibilitats de reclamar amb èxit, de trobar les orelles que es vegin obligades a escoltar. N'hi ha que saben a quina porta han de picar; els altres no ho saben, i si ho sabessin, ningú els atendria.
Presses també per anar-se'n. A Catalunya hi ha una eterna candidata popular que ara es declara cansada, tot i que mai va tenir responsabilitat de gestió pública, i li deixa la cadira a qui es va manifestar xenòfob en nombroses ocasions.
A Balears hi ha un altre expresident que se'n va sense dir res, amb la vianda sota el braç. Aquest se'n va a fer feines on prou sabem que no cal fer-hi cap feina per cobrar igualment un bon sou i després una bona jubilació.
I a Madrid hi ha un exministre d'Educació que, com a premi per una feina mal feta, ara marxa a París amb Visa lliure i un sou de deu mil euros al mes, que paguem entre tots. Viurà en un pis el lloguer del qual ens costa onze mil euros mensuals, i a més li paguem el cotxe, el xòfer, el personal domèstic i el sou de la seva dona.
La llista dels que miren d'anar-se'n ara i amb vianda és més llarga. I quan es veu que del vaixell se'n van a corre-cuita, és que miren de salvar-se perquè el vaixell del qual vivien s'enfonsa.
bello.cat / jordibell@gmail.com