Som romàntics. Ens agraden aquelles coses que, revestides de costum, són símptomes d'allò que es mou de persona a persona. Escriure, per exemple, una manera de comunicar-se amb tranquil·litat, calma i quietud, aquell ritme que els quotidians pareix que han perdut.
La correspondència política ha marcat moments històrics, com un bressol de relacions. Encara recordo les cartes de Pasqual Maragall, batlle olímpic, candidat o president. La seva lletra marcava una forma especial d'entendre la política. De qualque manera, cosia un contacte i una raó. Agenda pública i social, el poder i l'ànima, l'esquerra... consolidaven el terreny abans de la sembra. Vint anys després, molts dels seus textos encara són vigents. La funció de les institucions, la capacitat dels partits alhora de fer el camí junts a Catalunya, sense emmordassar la crítica mútua. Marcava l'atenció en els petits problemes comuns més que als transcendentals ja resolts. Apropar-se al ciutadà de manera natural, anar més enllà de la xerrameca del buit.
En les distàncies curtes també tenim relats, poc detallats, notes d'agraïment o petits comentaris en les xarxes, però enyorem una major definició. Despulleu la timidesa i escriviu, marqueu les vostres postures, deixeu d'una vegada la prudència políticament correcte. Comuniqueu des dels valors i els ideals, expliqueu els motius. Per qui publica un qui, on, com, quan i per què, l'entesa popular -quasi sempre- li arriba després.