La història humana està plena de casos de sostenibilitat i d'insostenibilitat. A mesura que s'investiguen amb més profunditat el col·lapse que han patit civilitzacions antigues, van sorgint exemples que mostren que, d'ençà que hi ha humans a la Terra, importen més les tribus que l'entorn. I Menorca no n'és aliena.
Ho explicava molt bé l'exdirector de l'Observatori Socio-Ambiental de l'Illa, Sergi Marí, en la seva clarivident intervenció durant l'acte de celebració dels 22 anys de la declaració de Reserva de Biosfera. Menorca és sobretot una reserva d'indis.
Perquè tant a dia d'avui com fa milers d'anys, la capacitat dels humans de transformar i condicionar la natura que els envolta, acaba determinant el seu destí. A curt termini o a llarg. Les diferències entre abans i ara són bàsicament d'escala.
Fa més de 4.000 anys, els primers pobladors de Menorca que tenim en coneixement, van acomiadar-se d'un home dipositant el seu cos mort a Biniai. Ho van fer dins una cavitat a a la qual van afegir una entrada amb grans pedres, probablement per a dotar d'un ambient prou digne i especial el misteri de la mort. Aquella gent va anar tallant els boscos que a l'època cobrien l'Illa per fer-se camps de pastura i conreu. Les espècies silvestres que no podien volar es van anar extingint, bé per persecució directa o bé per desplaçament de la nova fauna que arribava amb les persones. Sembla que només les sargantanes dels illots han quedat com a testimoni dels animals vertebrats prehumans.
Una humanització, per tant, certament molt transformadora, però que, en canvi, va permetre l'evolució de nous paratges. De fet, quan els primers turistes de la nostra era arriben a Menorca, a principis dels anys cinquanta, troben un territori habitat però amb una biodiversitat molt alta, amb fonts que ragen per tot arreu i un litoral gairebé intocat. Ben diferent, idò, de les coses que conten d'altres illes, com la famosa de Pasqua, on la comunitat dels humans hauria col·lapsat per insostenibilitat i, o van emigrar, o s'hi va extingir la pròpia espècie humana.
El repte que hem heretat les generacions actuals és continuar trobant escenaris sostenibles però amb unes condicions ben diferents a les d'abans dels anys cinquanta. Perquè ara tenim una capacitat transformadora com mai la humanitat havia tingut. També és cert que tenim al nostre abast una quantitat d'informació i tecnologia sense precedents per abordar les dificultats. O sigui, que la clau, més que en els mitjans, és a la ment de les persones.
Mirant l'evolució dels territoris propers en les darreres dècades, podem dir que Menorca s'ha defensat comparativament bé. Tot i que alguns vectors ambientals estan lluny de la sostenibilitat, en d'altres coses s'ha treballat força, més si tenim en compte que ens trobem plenament immersos en un sistema econòmic que, en el seu disseny teòric, no contempla que vivim en un planeta finit.
Aquí s'ha conservat bona part del sòl rústic sense urbanitzar. I una gran quantitat de litoral. Els pescadors van signar la petició de la reserva marina del nord. Un nombre representatiu de finques agràries han pactat acords de custòdia del territori. S'han controlat plagues difícils, com el carpobrotus. Mantenim espècies quasi extingides a d'altres indrets, com la tortuga de terra, l'àguila peixetera o la miloca. Fa anys que no es tiren herbicides a les carreteres. Els indis de la Reserva segueixen donant mostres d'un compromís significatiu amb la sostenibilitat.
Però la població resident a l'Illa no només no se n'ha anat a d'altres indrets, sinó que creix de manera progressiva. Ho feim a costa d'importar recursos i explotar altres territoris llunyans. O sigui que queden moltes coses per a fer. Aprendre a gestionar molt millor l'aigua, usant-ne només la necessària, aprofitant de nou els pluvials i tancant l'origen de contaminació per nitrats. Abordant una reconversió en l'aspecte energètic, que actualment ens castiga econòmicament i ambientalment. Afrontant una nova manera de veure els residus, per disminuir-los i usar-los com a recurs. Acabar de definir el model turístic que casi bé amb una territori diferenciat. Ajudar als canvis agraris per a trobar viabilitat econòmica amb conservació de valors naturals...
Una llista considerable de feines, però que encaixen perfectament amb el concepte de Reserva de Biosfera que la UNESCO va plantejar-se els anys noranta, per a aplicar-la a territoris que poguessin ser exemple per a la comunitat internacional en l'esforç per a buscar la sostenibilitat. Reserves amb indis compromesos en la seva pròpia durabilitat. En això estem.
Ho va dir Virgili fa molt de temps i segueix vigent: poden aquells que creuen que poden.