Des de molt jove sempre m'ha emprenyat la cara que sol posar la gent de la Península quan dius que has d'anar a Menorca. Et miren com si se'ls acabàs d'aparèixer el paradís i et donen un copet a l'espatla per reforçar la frase, que sempre sol ser la mateixa, «Què bé, eh?» o la seva variant, «Quina sort, eh?».
I quan respons que hi vas per un funeral, ni canvien de cara, solament li afegeixen l'expressió de sorpresa. «Però és que allà també es moren?», et vénen a dir sense dir-ho. I és que sembla que les destinacions turístiques solament són açò, indrets on la gent s'ho ha de passar bé, i on sempre hi fa sol i tenen a punt les platges.
Però no és estrany que reaccionin d'aquesta manera. La vida està plena de tòpics i la imatge que els habitants del continent tenen de les illes mediterrànies és un cromo, més que una postal, d'una realitat que no existeix aumon. Però que ven i que encaixa molt bé amb la publicitat de les agències de viatges. Per altra banda, com que ells només solen viatjar quan arriba l'estiu, donen per fet que allà on van sempre fa bon temps.
El problema és que aquesta mateixa imatge sembla que la tengui també el Govern espanyol o açò fa pensar la facilitat amb què redacta lleis per a tot el territori sense distingir entre bou i bístia grossa. I és que la seva tradició centralista i estar instal·lat enmig del desert sembla que li ha provocat tal esclerosi que ja és impossible que entengui la diversitat del món, perquè tot açò que dic no sol canviar ni quan barata de color polític.
Segurament aquest estat de coses podria haver canviat amb l'acció dels governs de les comunitats autònomes, però la realitat és que en el seu dia en van crear tantes que semblava que les repartien com a bunyols. I després de trenta anys d'experiència s'entén perquè en volien tantes: per justificar que continuàs existint el centralisme habitual. Així les lleis importants, les que realment poden provocar canvis en la vida social, igual com els grans negocis, es continuen aprovant enmig del desert i sense atendre a particularitats territorials.
Els governs que van passant per Madrid es miren les illes amb el mateix desconeixement que els peninsulars en general. Aquí tot és alegria i amb tant de turisme ja no mos ha de faltar res. I som tan bons espanyols que complirem sense remugar les lleis que ells van inventant, per més que aplicades a una illa puguin tenir efectes devastadors.
Per paga ens hem acostumat tant a aquesta situació –fa dos-cents tretze anys que dura– que ja no sabem quins són els nostres drets ni què significaria tenir un Estat i un govern que actuàs en defensa nostra. Acceptam amb naturalitat condicions que, avui, ni una colònia acceptaria. I estic pensant en qüestions tan elementals com les facilitats per estudiar en una universitat o romandre en un hospital quan l'atenció no és possible a l'Illa. O en el sobrepreu de dur activitats culturals de fora o de fer conèixer les nostres a l'exterior.
I estic pensant també en els preus i els horaris del transport per entrar i sortir de l'Illa. O en els aranzels que paguen les mercaderies i les dificultats que representen per a l'exportació. O en el sobrepreu de bonibé qualsevol producte que compris a Menorca –fins i tot els basars xinesos són molt més cars! I aquestes diferències, no queden compensades per uns salaris o unes pensions superiors. Al contrari, sembla ser que aquí salaris i pensions hagin de ser més baixos que a la Península.
Tampoc no es contempla el manteniment del comerç local ni la necessitat d'assegurar damunt l'Illa la continuïtat de determinades activitats agrícoles i ramaderes, o industrials. Ni la protecció d'un territori limitat i fràgil. Ni que el món laboral d'una illa queda delimitat per la línia costanera. Cercar feina fora d'aquests límits significa canviar d'illa, cosa que no té res a veure amb canviar de província.
Fa feredat pensar que uns governs que han construït tres mil quilòmetres d'AVE –a 15 milions el quilòmetre–, i no per activar el comerç amb Europa sinó per mirar-se el llombrígol i poder anar a Madrid en dues hores i mitja, mantenguin les illes com si no tinguessin ni pare ni mare. Açò sí, s'han quedat sempre la part grossa dels seus beneficis i les han enfonyat dins una pàtria que diven que és la de tots.