Entrar a una casa buida provoca una sensació especial des del primer moment en què un hi entra. No cal ni obrir els ulls per adonar-se que allò no és la seu de cap vida humana (insectes sempre n'hi ha). Les passes sonen diferent. Un soroll reverberat, un eco, acompanya el venedor quan diu que «és petit però la distribució està bé, i tal».
L'habitatge buit, que a Maó deteriora la imatge del centre pel seu inacceptable mal estat, és causa i símptoma de la crisi de la qual ara ningú no parla per l'abús mediàtic i insuportable de la cosa catalana. La desmesura constructiva alimentada pels crèdits concedits sense presentar ni el DNI van portar a què s'aixequés un parc de cases i pisos nous que ho estan deixant de ser, alguns, sense haver estrenat la seva funció inherent. Els electrodomèstics que entraven en el preu perden el dret a garantia sense haver perdut la virginitat. Acabaran sent propietats velles però no de segona mà.
A pisos nous dels afores han acabat persones que ho podrien haver fet al centre, on hi ha petites llars, humils, i també cases senyorials, tresors arquitectònics. El pas del temps que els hauria d'enaltir per la seva història i vessant monumental els aboca a la degradació.
El poble ha interioritzat la decadència de les cases al centre. Tant, que el fet que s'acordoni un tros de carrer perquè cau un tros de cornisa ja no estranya ningú. Rutina. L'administració, clar, ha de ser respectuosa amb allò privat i això la ferma. Però també ha de vetllar per la seguretat dels veïns. I una cornisa que cau pot fer molt de mal al cap. La col·lecció de façanes brutes i tristes, de fusteria descolorida i estellada, fa mal als ulls. La tristor d'una casa buida fa mal a la justícia social, i a la memòria de qui, en el seu dia, hi va dipositar totes les seves il·lusions.
Que aquelles entitats financeres dels crèdits temeraris siguin ara les propietàries d'algunes d'aquestes cases tristes del centre només és una altra ironia macabra que ens deixa la crisi de la punyeta.