2015: 48 víctimes de violència de gènere i vuit dones assassinades en una setmana, la passada. La xifra d'immigrants rescatats i morts en les aigües mediterrànies ha crescut dramàticament. I d'aquí o d'allà, a París. Som granotes que botem d'una catàstrofe a l'altra. Ens consternem per totes aquelles lacres de primera magnitud, les que constitueixen un greu problema social i una transgressió dels drets humans. És la violència física, violència psicològica, violència sexual o econòmica... Milers de persones sortim al carrer, per tots tipus de males conductes i ens silenciem durant uns minuts, com si res o com si tot. Perquè era dona, un nen mort a la platja, o França.
Som una ciutadania farta de la manca de solucions europees. Els estats membres tenen el deure i l'obligació d'implementar les polítiques necessàries per eradicar-ho, però els poders són d'altres i les guerres, també. Fan declaracions d'intencions, canten a capella –tots- l'himne nacional. Preciosa tonada, però amb una lletra gens amable, la que clama «a les armes ciutadans, orgull i pàtria». No, ans el contrari, ni sang ni morts. Volem que s'augmentin els mitjans per eliminar les barreres socials, millorar la col·laboració entre totes les administracions competents, coordinar les actuacions del conjunt dels països implicats. Tres frases fetes que tant se valen, són iguals per qualsevol desastre.
Els quotidians desitgem, d'una vegada, politiques preventives essencials.