Tu, sí, tu. No, tu, no. Ni tu tampoc. Aquell. Tu. Sí. Tu. Tu, amargat per la teva mateixa mala sang, tu que amb els companys de feina ets un figura, que tot ho arreglaries en cinc minuts, resulta que quan arribes a casa no trobes més manera de combatre la teva infelicitat que fent la vida impossible a la teva parella, que l'apallisses malgrat que la vas escollir entre totes, malgrat que ella et va escollir. I t'estimava. I et tem. Fins i tot t'estima. Ella, desgraciadament equivocada.
Tu, desgraciat, no ets gens diferent dels bàrbars gihadistes. Formau part del minoritari, per sort, i nociu grup de persones que estan disposades a recórrer a la violència per tirar endavant amb els seus propòsits. Sou una xacra. Sabeu que no teniu cap raó i cap raó no us empara. Sou ximples, primaris, absurds, i per això no teniu més remei que exhibir una falsa superioritat amb cops covards. Us aprofitau del fet que la vostra víctima no comparteix aquesta concepció de la violència com a eina, que es tapa amb la mà i demana xerrar, dialogar, que vol reconduir la bèstia, curar-la. Perquè per fer mal s'ha de tenir un punt de malaltia, que anul·la l'empatia i la sensibilitat al patiment aliè pròpies de qualsevol persona sencera, respectable. I tu, imbècil, no ho ets.
Sou els dos, terroristes de carrer i de llar, anacrònics. La tolerància que en un temps va tenir la violència de gènere ja no té ara cap justificació. No hauria. Però alerta amb qui la condemna i encén una espelma però després a casa confon la seva parella amb la seva serventa, amb qui espera d'ella el que en cap cas consent que s'esperi d'ell. Alerta amb qui s'atorga privilegis de gènere. Aquest tal vegada no pega punyades, no tortura, però forma part del retrògrad ideari, del paradigma masclista que durant molts anys va crear el caliu d'aquest genocidi domèstic. Un paradigma que té aquestes reminiscències encara erròniament tolerades, assumides, justificades i socialment relativitzades. I massa freqüents.
Això ella no s'ho mereix.