Hi ha moltes maneres d'estimar, però al cap i a la fi és triar una opció, sentir que has fet bé i omplir-se a un mateix. És reunir la força vacant i arriscar-se a la sinceritat amb l'altre. És il·lusionar-se davant la mínima possibilitat de compartir experiències, barrejar emocions i embolicar-les de promeses. És entusiasmar-se i –sobretot- escriure un futur de paraules vestides de confiança. L'amor és dolçor i és passió. És l'entrega.
Trobem alliçonador desconèixer encara qui governarà el país durant els propers 4 anys. El poble, exemple d'humilitat, ha castigat l'excés. Dit de manera quotidiana, més que votar al partit que ens enamora, hem optat pel que consideraven menys dolent. En conclusió, ningú ha guanyat. Han volat simpaties i afectes, triomfant el desamor.
Cada vegada estem més distanciats sentimentalment, d'aquí deriva que sigui tan difícil la solució. La societat en el seu conjunt ha assolit uns nivells de desenvolupament que obliguen a rallar clar. L'autoritat no és més que la credibilitat i és creïble qui diu el que pensa i fa el que diu. Quan ens falta el sentit i es confirma l'absència d'un projecte conjunt, res justifica mantenir una convivència indesitjada. No ens fa cap por tornar a les urnes, i tot el que s'està dient aquests dies influirà –se'ns dubte- en els nous resultats.
La indiferència, les batalles internes, la manca d'autocrítica... condueixen a l'aïllament. En aquest punt, només queda la ruptura.