El veterà periodista Lluís Foix, qui durant dècades ocupà diversos càrrecs al diari «La Vanguardia», entre ells els de director, sots-director, corresponsal a Londres i Washington i, més recentment, responsable de la versió digital del rotatiu barceloní, acaba de guanyar el Premi Josep Pla de narrativa 2015, amb la seva obra «Aquella porta giratòria». En el seu llibre, Foix recorda els seus anys de feina a la redacció de «La Vanguardia», quan la seu d'aquest periòdic no era, com ara, a la Diagonal, sinó en un edifici noucentista del carrer Pelai, que tenia una porta d'entrada giratòria, per la qual Lluís Foix va veure accedir i sortir de l'immoble les personalitats més rellevants de l'època.
El primer que us he de dir és que no he llegit el nou llibre d'aquest periodista català, que representa la segona part de les seves memòries, perquè no serà publicat fins el proper mes de febrer, però sí que he pogut seguir les referències que el mateix Foix n'ha fet en les diferents cadenes de ràdio i de televisió en les quals ell sol participar com a tertulià. I us puc dir que alguns dels seus records m'han captivat i de ben segur que «Aquella porta giratòria» formarà part del meu lot d'obres literàries de capçalera a partir del Sant Jordi vinent.
Segons avança ell mateix, Lluís Foix descriu, en la seva nova obra, aquelles històriques redaccions on només s'emprava la màquina d'escriure i el telèfon fix i on «es parlava, es bevia, es menjava, es fumava mot, i es feien altres coses...». Us he de confessar que frases com aquesta han fet reviure en el meu interior imatges com les que vaig presenciar a la seu del MENORCA al carrer de la Verge de Gràcia, abans que «Es Diari» fos traslladat a la seva actual ubicació al Polígon industrial de Maó. Aquell antic edifici que jo vaig conèixer en ple centre urbà maonès no tenia cap porta giratòria, sinó una porta de molla que feia molt de renou quan es tancava. Però el que et trobaves un cop franquejada l'entrada era tan autèntic com el què Foix descriu de «La Vanguardia» del carrer Pelai.
A finals dels anys 70, jo solia anar a la seu maonesa des Diari, a la redacció, tots els diumenges al vespre. Aquell dia, no hi havia servei de recader que pogués dur els sobres amb les cròniques i els anuncis originats a Ciutadella. Açò m'obligava a fer el desplaçament i lliurar-les personalment en mà. Ben prest, aquella obligació va esdevenir un plaer, perquè em permetia de conèixer per dins l'ambient des Diari i els companys que hi feien feina. Més tard, hi vaig poder fer dos estius, responsabilitzat-me de la secció d'esports i us puc assegurar que hi vaig passar molt bones estones.
Parlar del «Menorca» al carrer de la Verge de Gràcia és parlar, sobretot, de dues institucions com en Paco Pons Capó i en Biel Fiol. Us podria rallar de molts altres -correctors, redactors, fotògrafs, teletipers, repartidors- i en alguna ocasió anterior ja ho he fet. Però avui vull centrar-me en ells. A tots dos els vaig poder tornar a veure, fa un any i mig, fets un parell de gínjols, el dia de l'homenatge a en Pedro J. Bosch. El despatx que en Paco ocupava com a redactor en cap era petit, estret i fosc. Però per allà passaven tots els polítics i membres de la societat civil que volien donar una notícia important, que senzillament pretenien que la seva tasca pública tingués prou ressò a la premsa de l'Illa, o, si més no, copsar la realitat quotidiana menorquina. Pons Capó ocupà en diferents etapes la direcció des Diari, de manera provisional, però ell sempre volia tornar, tan prest com fos possible, al seu petit habitacle. «Açò és ca nostra!», assegurava tot cofoi.
En Biel Fiol, amb en Dalmedo, s'ocupaven de les rotatives i us puc afirmar que feien autèntics miracles perquè les pàgines de cada edició diària tinguessin un aspecte digne i que captivàs el lector. Quan jo havia de configurar les planes d'esports, només podia emprar un regle i una esquadra, ambdós amb un espai de mesures centesimals a la seva part superior. Us he de reconèixer que, més d'un vespre, errava els meus càlculs i alguna maqueta no em quadrava. L'endemà matí, després de passar pel sedàs d'en Biel, la pàgina en qüestió, ja impresa, oferia un aspecte impecable.
Fou en Paco, precisament, qui em mostrà per primera vegada la sala de màquines i em va dir «Gérard, -així m'anomenava ell, accentuant la primera síl·laba del meu nom de pila- per molt bé que escriguis, si no sents que aquesta tinta corre per les teves venes, mai no seràs periodista». Probablement, no li mancava la raó.