Diven que els peixos tenen tan poca memòria que poden viure dins una peixera de la mida d'una pilota de futbol i posar cara de sorpresa cada vegada que passen per davant d'una pedra col·locada enmig. Idò els humans no en devem tenir gaire més, a la vista de l'espectacle a què assistim aquests dies.
El debat per formar govern sembla que s'hagi menjat tots aquells terribles problemes socials que ofegaven el país. No es ralla de les obres faraòniques amb què s'han tirat els doblers públics i que han estat el principal instrument de la corrupció. Tampoc no en sent dir res dels desnonaments que es produeixen cada dia (que continuen), ni dels milions d'aturats, ni de la situació precària de salaris i pensions.
Naturalment que tampoc no es ralla de la casta, ni de l'ofec de la sanitat i l'educació, ni de la llei de la dependència. Ni de la reforma del codi penal o de la llei de l'avortament, o de les comissions dels bancs i l'estafa dels plans de pensions.
El tema és si hi haurà govern o si s'hauran de repetir les eleccions. A l'espanyola, com sempre, sense referències al marc europeu, al terrorisme gihaidista o al canvi climàtic, que són temes menors que mai no han arribat a encongir el llombrígol nacional que tant es miren els polítics d'aquest país.
Fins i tot la qüestió catalana, que continua al seu ritme, sembla que ja ocupa una posició menor en aquest mercat del santibel·li en què s'han convertit les maniobres de cada partit per arribar a tocar poder.
En el passat bonibé tothom ha romput qualque plat, alguns fins i tot la vaixella sencera, però ara segons sembla no és el moment de recordar-se aquests coses. I aprofitant que a les escoles ja no s'aprèn de memòria, tampoc no és qüestió que la malgastem en prendre decisions de futur.
El PP s'ha passat quatre anys rebentant tot allò que tocava –Merkel al marge–, sense escoltar ningú ni encomanar-se ni a sa mare. Convençut que açò no s'acabaria mai i que tenia carta blanca per fer i desfer al dictat dels seus negocis, i del seu pensament més autoritari i caspós. Fins al punt de carregar-se l'esperit de concòrdia que va fer possible la transició cap a la democràcia fa més de quaranta anys.
El PSOE s'havia acomodat al paper d'oposició alternant, amb la confiança que el govern sempre li tornava, després d'una temporada de polítiques reaccionàries del PP. Una confiança cega que fins ara s'estalonava en el graner de vots del Sud, i en la progressia i les bosses de vells immigrants del cinturó de Barcelona. I en què Europa sempre anaria afluixant doblers.
Però aquest panorama l'han vingut a rompre les noves formacions polítiques que, ben mirat, no és que ho siguin gaire, de noves, ni que proposin grans canvis. Solament una dosi més forta d'allò que en els seus orígens venien el PP i el PSOE. Aquells beuratges purs que es van anar diluint en la mesura que es descobria que per governar són necessaris molts de vots i, per açò, com més situats al centre, millor.
Però si els dos partits es podien permetre anar desinflant la seva ideologia, era perquè vivíem una etapa de creixement econòmic i en què ningú no podia ni imaginar la crisi excepcional que ha viscut el món aquests darrers anys. Perquè és precisament amb la crisi que han sorgit i s'han engreixat les noves formacions de Ciudadanos i Podem Podemos.
I així, Ciutadans ha crescut reclamant la tornada al país centralista que tan agrada a la gran banca i als empresaris que viuen dels concursos de l'Estat, que vol dir tornar a les essències del primer PP de la història. I Podemos reclama el dret a decidir de les nacionalitats, igual com el reclamava el PSOE fins fa quatre dies. I un retorn general a aquell principi populista que dóna més protagonisme a la subvenció que a la creació de riquesa.
Qualque cosa hauran d'aclarir entre tots, si no és que s'estimen més que es repetesquin les eleccions. Però açò, de moment a qui més li podria interessar és al PP, que amb l'hàbil retirada temporal del senyor Rajoy ve a dir que, sense ells, el caos. Clar que, si qualcú conserva la memòria, podria respondre que el caos són ells qui l'ha propiciat, amb la seva política d'aquests quatre anys.
I potser també li interessaria a Podemos, perquè sinó, no s'entén la prepotència amb què el senyor Iglesias ha llançat la seva fórmula de formar govern amb el PSOE, que més que una proposta de coalició sembla una OPA hostil.
El PSOE, en canvi, sembla un dragó de dos caps però amb poca benzina per treure foc per la boca, dubtant entre les ganes de deixar-ho tot com està dels seus líders de sempre o d'obrir-se a l'aventura, com sembla que desitjaria el senyor Sánchez.
De Ciudadanos, poca cosa a dir, com sempre sol succeir amb les crosses que empren els coixos.