Síguenos F Y T I T R
Cafè, croissant i...

Mal d'ulls

|

En una illa ufanosa de ser reserva de la biosfera a un món en alerta pel canvi climàtic els projectes d'energies renovables caminen poc o res perquè, entre altres coses, generen impacte visual. Fan mal d'ulls. És difícil d'entendre que aquest factor sigui tan decisiu quan es tracta d'iniciatives d'indubtable i urgent benefici ambiental.
Els molins de Milà són veïns meus. Els veig cada dia i encara no m'han impactat. Vostè dirà que m'hi he acostumat. Però la central elèctrica també és veïna meva des de fa més anys i m'impacta cada vegada que la veig. La xemeneia i el fum groc fan mal d'ulls.

És curiós que qualsevol projecte de renovables generi refús pel seu impacte visual (els perjudicis directes a l'ecosistema són una altra cosa) i que aquest factor sempre s'hagi de tenir moltíssim en compte, com passa ara amb el projecte per a l'ampliació del parc de Milà. Curiós perquè estam envoltats d'impactes visuals. Els cotxes van envair les ciutats per embrutar-les per sempre. Els centres històrics estan plens de cablejats horribles i el camp, de torres que els subjecten. Antenes de telefonia a les taulades, més antenes al Toro (que no ens treguin la tele!), edificis en runes o sense acabar, ports monstruosos que tanquen quan un ciutadellenc fa un atxem fort... Però sembla que només els molins fan mal d'ulls.

Si realment el repte ambiental és de la magnitud apocalíptica que ens expliquen, aquesta obsessió per l'impacte visual és com no voler curar-se un càncer perquè amb la quimioteràpia ens surten uns granets. Podem esperar que el medicament millori, ser exquisits, buscar la perfecció. Però mentre definim models, redactam plans i fem estratègies, mentre esperam que s'inventin els molins transparents, el temps passa, el vent bufa sense profit i la central elèctrica amolla més fum groc.

Lo más visto