D'al·lot, quan veies un home que xerrava tot sol pel carrer, canviaves d'immediat de vorera. Quan, a més de parlotejar tot sol com un orangutan feia escarafalls i estufs com si fuetegés l'aire amb les mans o com si es tragués mosques de davant el nas; llavors no només canviaves de vorera sinó que a més el cor infantil es desbocava i t'anava a mil.
Record molt bé a Ciutadella, quan de més petit hi estudiava, un home alt, alegre, festiu, prim, ulls espurnejants i galtes eixutes que trescava pels carrers traçats al voltant del convent de Santa Clara i que rallava tot sol amb una joia desvergonyida que ens divertia i ens espantava a la vegada quan anàvem o sortíem de Calós. L'anomenàvem en Joan es loco. Forasters com érem, no puc assegurar des de la distància si tenia aquest nom i aquest malnom ni quin tipus de malaltia mental patia o si en patia cap. Sigui com sigui, ens fascinava la seva aparent llibertat que havíem perdut feia poc i que ens recordava la nostra quan encara érem més infants. A vegades caminava triomfant enmig del carrer com si estigués per damunt de les normes de trànsit i del perill d'atropellaments i l'observàvem de coa d'ull com si fos un salvatge cavaller marcat per una gran passió perillosa que es podia encomanar i corrompre'ns.
Què se'n va fer de Joan? No ho sé. On tenia la morada? També ho desconec. Tenia família? Segurament. És mort? Ben segur, m'estic referint a l'època que va des de finals dels anys seixanta a principis dels setanta del segle passat.
Ja a Barcelona, em va deixar bocabadat un conegut al·lucinat que cantava òpera a les andanes de les estacions centrals de metro de Barcelona. Era també alt i prim i, a diferència del nostre Joan (més rústega i amb uns calçons apedaçats i amb els camals massa curts que deixaven veure els calcetins o els turmells descarnats), anava abellit de forma elegant amb un vestit de sastre i una exclusiva corbata de vius colors. Fa uns anys va morir i la notícia del seu decés va aparèixer als mitjans de comunicació. Fins i tot es va rodar un documental sobre la figura de Ramon Julibert i Torras, se li va obrir una entrada a l'enciclopèdia oberta que és Viquipèdia i Dolors Boatella en va fer un emotiu retrat que glossava la seva popular figura, molt familiar per als barcelonins: «Es movia amb els braços alçats, agafava aire i deixava anar alguna ària desordenada que interpretava a viva veu, amb un color de tenor abaritonat i amb un vibrant potent i totalment fora de qualsevol partitura. No demanava caritat, no parlava amb ningú, simplement anava a l'estació de Passeig de Gràcia i cantava ben fort, de pit i de cor». Era de família benestant, havia nascut a Barcelona l'any mil nou-cents vint-i-nou i la seva mort va esdevenir el cinc de desembre de dos mil tretze després de patir complicacions coronàries arran d'una operació de cataractes.
És curiós que Joan i Ramon compartissin la mateixa constitució física. Alts i prims. Semblants a veterans i ben conservats jugadors de bàsquet. És una complexió propícia a l'excentricitat i a la bogeria? A la meravellosa i esbojarrada pel·lícula de Federico Fellini «Amarcord» (que en dialecte emilià-romanyol significa «jo me'n record»), també apareix un boig llarg com un peix espasa i prim com un jonc esmolat que s'enfila dalt un arbre i no vol davallar davant la desesperació dels seus parents estrambòtics que l'han anat a visitar de mala gana al campestre centre de salut mental. El protagonista de la gran novel·la de Cervantes, «Don Quijote de la Mancha», prototipus del boig al·lucinat, sempre se'ns ha presentat igualment com un home alt i prim i d'ulls vius encara que en cap moment de la novel·la s'especifica la seva alçada exacta: «...Era de complexión recia, seco de carnes, enjuto de rostro, gran madrugador y amigo de la caza». La colpidora pel·lícula (o l'inquietant novel·la de Ken Kessey) ens mostra, a «Algú va volar sobre el niu del cucut», una varietat heterodoxa de malalts mentals tancats dins un centre de salut estatal. Encara que Erasme de Rotterdam va escriure un punyent «Elogi de la follia», ens continuen impressionant les persones afectades de malalties mentals.
A Barcelona, aquests dies de celebració del Mobile World Congress, la quantitat d'individus rallant tot sols pel carrer o cridant o fent escarafalls amb les mans s'ha multiplicat per mil. Quan els veig (homes encorbatats o dones enfundades en pulcres vestits de tall, rallant pel carrer, discutint amb un interlocutor invisible, renyant un fantasma tancat en una lluminosa oficina, movent els braços com si fossin aspes d'un molí) amb els auriculars entaforats a les orelles i fent ganyotes o rient com si no dominessin els músculs facials no puc evitar de pensar en Joan, en Ramon i en els personatges de ficció esmentats de les pel·lícules de Federico Fellini i de Milos Forman. A aquest nostre segle XXI de les noves tecnologies passarien desapercebuts.
Loco. Boig; molt desequilibrat mentalment. Prové del castellà loco, l'origen del qual no és segur; uns el consideren procedent del llatí oluccu, òliba, altres del llatí Glaucus, nom d'un personatge de pantomima que feia bogeries.