Profeta (271)

Sort que no som profeta! Els profetes escampen la seva paraula i són valorats arreu del món menys a ca seva. Ja ho deixa ben clar la dita: «Ningú és profeta en la seva terra»: significa que generalment els homes que valen no solen veure reconeguts els seus mèrits entre els seus compatriotes. També val per a les dones. Sort llavors que no som profeta. Encara que el bitllet d'avió me'l vaig haver de pagar perquè els qui vivim a Barcelona no tenim dret als ajuts del nostre admirat i valorat Institut d'Estudis Baleàrics (a pesar de publicar en una editorial de Mallorca i d'haver estat convidat per una llibreria menorquina, Sa Llibreria de Ferreries), sort que, a diferència de Jeremies, d'Isaïes, de Daniel o de Joan Baptista, el darrer vident per al Cristianisme, no som profeta. Per tant, convidat pels meus i autofinançat, me'n vaig cap a Menorca. La nau que ens hi duu és un avió d'hèlices. Com que fa bon temps, el viatge té quelcom de colonial, com un d'aquells trajectes damunt les planures de l'Àfrica que va immortalitzar la baronessa Isak Dinesen. Els arbres vençuts ens reben. Ni ens miren. Ajaguts com estan cap al nord, marcant el camí de la tramuntana, saps que t'esguarden encuriosits i amb una dolorosa i esforçada indiferència. No tenen res més a fer que estar pendents dels visitants que retornen, amb els anys que fa que tenen les ungles de les arrels clavades a les penyes de marès tot just recobertes per una fina capa de terra de mata i uns singlots d'aigua! És el temps. Has fet en poc més de mitja hora un recorregut de més de dos-cents quilòmetres, però el que atorga distància no són les milles marítimes sinó la transparència de l'aire i la seva densitat. Ho has oblidat, però t'hi has d'adaptar. La humitat fa que respirar sigui una operació inconscient que ens atraca a la nostra antiga naturalesa amfíbia, a l'úter matern. S'hi està bé i perds la noció del temps. No m'agrada. És un perill. La puntualitat és una qualitat anglosaxona heretada, però estàs encantat i corres el perill imperdonable d'incomplir-la. Veure per primera vegada aquests escrits reunits en un llibre, encara que sigui un llibre de la col·lecció Petit Format, és una sensació estranya. «Pedraules (I)» amb pròleg del gran i admirat Antoni Gomila. Només pel pròleg, el llibre editat pel nostre Institut Menorquí d'Estudis amb motiu dels 75 anys d'aquest estimat diari MENORCA , ja val la pena: «Dolça lliçó sense falsa melanconia. Dura necessitat en temps de sequera d'idees. Pedrades certeres amb la finura d'un mestre. Intel·ligent trencaclosques de rodona coherència. Diccionari dissecciològic de l'actualitat. Efímeres paraules que volen ser com pedres eternes. Pedres seques amarades d'afecte, de vàlua, de presència, de vigència plena, talment paraules». Gràcies, Toni. Em vas deixar fora de combat després de la representació teatral d'«Acorar» i, cada vegada que l'he tornada a veure (i ja en són quatre, a més de la lectura del llibret), hi he vist aspectes nous molt enriquidors. Ets el primer balear. Molts d'altres hem de seguir el teu camí si volem que tot plegat tiri endavant. Els arbres vençuts han après la lliçó d'«Acorar». Matar el porc perquè els humans puguin continuar vivint damunt la terra, damunt l'Illa. Deixar-se vèncer, per seguir amb les arrels damunt la terra, damunt l'escorça de l'Illa. Res no surt del no-res. No vaig tenir temps de cavil·lar en aquestes coses a l'estand de Sa Llibreria, a la plaça dels plans de Ferreries. Multitud d'amics i de lectors de Ferreries comentant els meus llibres, rallant de literatura i donant-me la benvinguda com havien fet uns dies abans els ullastres mentre travessava els florits plans. I la sorpresa agradable de signar, a més de les dues novetats, novel·les escrites fa un fotimer d'anys com si els lectors em diguessin que encara continuen vigents els meus llibres antics a pesar del temps passat. Gràcies, Pere. Un treball fenomenal. Mentre estava firmant, se celebrava una festiva ruta literària pels carrers de Semblancat. Que no existeixen? Els participants es devien perdre, però ho puc posar tranquil·lament en quarantena perquè anaven guiats per dues animadores culturals amenes i competents que saben transmetre la força tel·lúrica de la literatura amb una passió descomunal. Uns minuts abans havia abandonat la ruta fascinat per la professionalitat humana i didàctica d'Anna i Lara de l'empresa cultural Illetra. Noves iniciatives que uneixen la literatura amb el territori i ajuden a construir un relat que ens ha de diferenciar com a destí turístic. Un deu. I ho dic sincerament. Va ser com una onada. De la signatura de llibres a la plaça al petit Hotel Ses Sucreres, l'hotel més bell i deliciós del món. Ignasi i Stephanie també han aportat una nova idea realitzada amb un gust exquisit i passió que ha anat creixent i que s'ha exportat a altres llocs de l'Illa com ara Maó. Uns cafès literaris corals. Maria Pons en l'organització, Rosalia Florit en la roba de taula, Josep Cardona en la presentació de l'acte, Rosario Pons en les pastes, Antònia Coll com a mestra de cerimònies i Joan Doblas posant el sucre de la música a la poesia i al cafè. I la molta gent que ens acompanyava. El límit de vint-i-cinc persones es va doblar per art de màgia. Sort que no som profeta i que només som un escriptor que escriu amb la llengua que va aprendre quan era al·lot.