Instal·lats en aquesta campanya electoral permanent, amb informacions manipulades segons la conveniència de cada agenda electoral. Amb interessos personals que tenen poca cosa a veure amb les necessitats de la majoria de ciutadans, és evident que fa poca gana haver de tornar a passar per davant l'urna.
Però quan et diven quins són els programes de televisió que agraden més i que tenen més audiència, és quan definitivament et cau allò per enterra i t'agafen ganes de fugir. Perquè si els gustos dominants són els que mostren els rànquings d'audiència, pots suposar que a l'hora de votar, els gustos tampoc no deven canviar gaire.
I és que el panorama no és per il·lusionar ningú que tengui un poc de senderi. Mal moment per a la democràcia espanyola, si cap líder dels que s'han cremat en aquests mesos de provisionalitat, no està disposat a dimitir. Tots els caps de llista dels principals partits, si es volen tornar a presentar, podrien signar primer, tots junts, una carta pública que hauria de dir, més o manco açò:
«Senyors ciutadans. Vostès van triar democràticament un Parlament perquè elegís un govern. Hem estat incapaços de complir aquesta obligació. Som tan inútils que hem perdut miserablement quatre mesos sense resoldre la qüestió. I mentrestant, els problemes del país s'han anat fent grossos: perquè no és ver que ja s'hagi sortit de la crisi, ni que s'hagi reduït substancialment l'atur, ni que els salaris hagin recuperat una certa dignitat, ni que estigui salvat el fons de pensions. Al contrari, el creixement del deute públic fa preveure una recaiguda molt perillosa.
«La situació internacional és també cada dia més complicada. Els acords comercials amb Estats Units es poden convertir en un gol contra l'economia de les petites i mitjanes empreses europees. El terror gihaidista pot reaparèixer en qualsevol indret. La guerra de Síria ja fa cinc anys que dura i el tracte inhumà que oferim als refugiats pot acabar esberlant Europa.
«Però així i tot, tan inútils com som, mos tornam a presentar a les eleccions com si res. Si la primera vegada vostès van votar amb convicció i ara ho tornen a fer igual, cap problema: noltros tornarem a festejar quatre mesos més. Però si han canviat de conviccions, perfecte!: perquè si surt un resultat diferent, hauran fet la feina per noltros, i de franc»
La carta hauria d'anar acompanya d'un nota personal de cada líder.
La del senyor Rajoy: «Com han vist, en aquests quatre mesos ni m'he despentinat. No he intentat presentar ni un trist programa de pacte. M'he estimat més jeure a ca meva i no respondre dels meus actes ni davant el Congrés, com era la meva obligació. I tot açò per què? Per veure si per xiripa es repetien les eleccions i jo hi arribava limpio de polvo y paja, com deim per les Castelles. El pou moure en què la corrupció ha convertit el meu partit, tampoc no veig que els preocupi gaire, a la gent. Així és que ja ho saben, m'han de votar.»
La del senyor Sánchez: «No me negaran que he estat el que més s'ha mogut per formar govern. O al manco, he remenat molt. Però clar, n'Iglesias anava de xulo i per paga no fa patxoca als meus barons. I encara hi havia els independentistes fent nosa per allà enmig... Així és que vaig triar en Rivera que, per més que representi el poder més reaccionari, era la única cosa que tenia a mà i ell es moria per sortir a les fotos. Ja sabia que no sumàvem, però mira... En conclusió, m'han de votar a jo, perquè com han pogut veure som capaç de pactar amb el diable i tot, si açò no ofèn els meus barons. Me votin, per favor.»
2 La del senyor Iglesias: «Aquests quatre mesos, he xalat. He pogut fer el fatxenda davant la parròquia i carregar-me fins i tot qualque company de direcció. Una cosa la compartesc amb don Rajoy de la Casta: jo també volia que es repetissin les eleccions. Per açò he anat de xulo amb en Sánchez i he posat per davant el referèndum català. Aixines m'he estalviat un pacte en què el president hauria estat ell. Vam si ara li puc passar davant, que és l'única cosa que en realitat m'interessa, instal·lar-me. Ei, m'heu de votar!».
La del senyor Rivera; «I jo que de tanta tele ja em veia de president, mirau quin trist resultat vaig tenir! Vaig jurar que no m'ajuntaria amb ningú, però les coses que jo dic no solen ser gaire consistents. Ja han pogut veure que servesc per a tot; tant puc pactar amb en Sánchez com amb en Rajoy, o amb en José Antonio, si encara fos viu. La qüestió és que mos surtin els nombres, com diuen els meus amics els banquers. Vam si ara, amb una mica de sort, puc sumar amb en Rajoy, que bonibé és tan centralista com jo. Vam si se'n recorden i me voten.».
En resum, és ver que fa poca gana, però alerta, perquè si no anam a votar, encara pot ser pitjor.