Ho vaig sentir en una carnisseria des Mercadal que té fama de fer unes sobrassades molt bones. Una turista amb capell del Corte Inglés i que semblava molt ben informada, insistia al carnisser perquè li confirmàs que elaborava el producte de la forma més tradicional. L'homo, que en aquell moment tallava bistecs, va alçar el cap i li va respondre amb una contundència digna de felicitació:
– Senyora, si fes la sobrassada de la forma més tradicional, Sanitat ja m'hauria tancat la botiga.
I és que amb les coses del menjar succeeix com amb totes les altres, és molt polit mantenir les tradicions, però sense oblidar en quin segle som i quin caramull de transformacions ha introduït la humanitat des d'aquell dia que va descobrir que la carn es podia menjar torrada.
Per sort, en la nostra cultura –per més excepcions que hi hagi– s'han anat abandonant aquells costums antics que ja no s'adaptaven al temps present, de tal manera que els mestres ja no ensenyen lletra a cops de garrot, ni s'envia a la foguera els descreguts, ni es fa justícia tallant el braç del lladre.
Els terratinents han abandonat també la tradició de fuetejar els criats i s'ha perdut el costum d'anar al mercat a comprar esclaus; i tampoc ja no estaria ben vist que els pobres compartissin el menjar amb els porcs o amb els cans a les portes dels palaus.
Si rallam de la discriminació de les dones, tampoc no es manté la tradició de fer-les anar amb el cap tapat o d'evitar que aprenguin de lletra; ni el costum més modern que les impedia votar a les eleccions perquè, amb el seu caparró, de política segur que no hi podien entendre.
Amb les guerres del segle passat es va demostrar la inconsistència dels costums que mantenien el mascle per davant la femella. La segona guerra mundial va enviar tots els homes al front, i van ser les dones qui va haver d'alimentar els fills, i mantenir sembrats els camps i actives les fàbriques. I així és que, quan va tornar la pau, ja era impossible defensar qualsevol tradició fonamentada en la diferència de gènere.
Fins al punt que a totes les guerres posteriors ja hi ha hagut dones que s'han enfundat l'uniforme militar. I darrere han aparegut les policies i les conductores de camió, i les taxistes i les carteres. I moltes monges que s'han enfrontat al paper secundari a què encara avui les relega l'Església.
Més dificultats van tenir amb els estudis superiors i les professions liberals. Però ja es pot veure com ha decaigut la cosa tradicional, i ara hi ha jutgesses i metgesses, i investigadores i enginyeres; i fins i tot qualque dona que ha viatjat per l'espai. I rompent tots els costums anteriors, ja se'ls accepta que ocupin càrrecs polítics rellevants i consells d'administració. I practiquen esports de competició com si res.
Però arribar fins aquí, que cap desmemoriat no es pensi que ha estat una feina fàcil. En cada professió d'aquestes sempre hi ha hagut una primera dona que ha tingut els collons d'enfrontar-se als costums. I que ha estat escarnida, infamada i insultada en nom de la tradició, i no solament per homes, sinó també per altres dones.
I encara avui, en feines que ja trobam tan normal que facin, hi ha gent que les ridiculitza, i patrons que les paguen més poc, i empleats que qüestionen la seva autoritat. Però ja se sap que el cervell humà de vegades és molt primitiu i evoluciona amb més lentitud que el món. De tal manera que, quan açò succeeix, no hi ha altre remei que sentir pena per aquells individus que encara no han pogut fer el salt al present.
Vista la situació, sembla que encara hauran de passar uns quants anys perquè la societat equipari de ver les dones amb els homes. I perquè puguin participar lliurement en allò que vulguin en igualtat amb els homes, sense sentir-se limitades per cap costum del passat. Però que ho tinguem en compte, les tradicions només són polides i només paga la pena conservar-les quan estan en harmonia amb el present.