Set dies de vida només tenia el bebè quan el van haver de dur urgent a l'hospital perquè vomitava amb sang, tenia sang a les caques i li sagnava el nas. Havia nascut a casa. No havia rebut vitamina K.
A la UCI de pediatria va rebre transfusió de plasma i vitamina K endovenosa. Es va recuperar. Aquest és un cas real de l'hospital Jiménez Díaz, de Madrid, que comenten (1) a l'últim número de la revista «Anales de Pediatría», la prestigiosa publicació de l'Associació Espanyola de Pediatria.
Trec aquest tema aquí perquè hi ha una certa demanda de dones embarassades que volen parir a casa, to1t i que aquesta modalitat de néixer no està regulada a Espanya. Al Regne Unit, Holanda i Estats Units, en canvi, sí que està estandarditzada.
No parir a l'hospital no significa parir a casa. Als tres països esmentats hi ha els birthing centers (cases de part), on un personal qualificat i entrenat en obstetrícia i pediatria pot atendre el part en condicions segures, i ben diferents de les que sol haver-hi al paritori d'un hospital.
A les cases de part tenen prevista l'eventualitat d'una situació inesperada, urgent, perillosa per a la mare o el bebè, i estan preparats per actuar en conseqüència. Quant a les atencions que mare i bebè necessiten, segueixen la norma estàndard d'atenció pre i postnatal.
Aquesta norma mira de garantir la qualitat de l'atenció per evitar complicacions com ara la que va patir aquell bebè que comentava. No va rebre la dosi de vitamina K que reben tots els nadons.
Aquesta vitamina és del tot necessària per evitar certes complicacions hemorràgiques, que de vegades són greus, que poden deixar seqüeles per a tota la vida.
A Espanya, el part a casa és un tema polèmic, entre d'altres motius perquè no hi ha un estàndard normatiu sobre quines han de ser les condicions mínimes (estructura, personal i capacitat de previsió) que ha d'haver-hi per oferir un mínim de garanties.
Quan es fan a les cases de part, els parts s'associen a menys episiotomies, menys cesàries i menys ús de fòrceps que a l'hospital. D'una altra banda, quan el part és a casa de la mare, la mortalitat neonatal és més del doble que la mortalitat a l'hospital.
Se sap també que en el 45% dels casos de dones primípares que parien a casa, hi va haver una situació inesperada que va obligar a traslladar la mare o el bebè de manera urgent a l'hospital.
Per tant, el part a casa queda desaconsellat, excepte que es compleixen les condicions que en 2013 va publicar l'Acadèmia Americana de Pediatria*.
A la casa de part, els parts són més segurs perquè es fan en condicions adequades, perquè hi ha prevista la possibilitat d'una urgència, i perquè segueixen la normes d'atenció a la mare que acaba de parir i al bebé que acaba de nàixer. Aquestes normes són de la màxima importància i són inexcusables. No és una matèria sobre la qual es pugui opinar si fer cas o no fer-ne.
En el cas que comentava, aquell bebé nascut a casa no havia rebut la vitamina K perquè la família va considerar que no calia. Van dir que no sabien que aquesta vitamina fos tan important.
Trobo trist que la vida d'aquell bebè hagi estat en perill a causa d'una opinió sense fonament. La mare tenia l'opció de parir en un entorn més segur, encara que li semblés menys amable o menys natural. La prioritat no és la comoditat o l'amabilitat, sinó la seguretat que ofereixen experiència i competència professionals.
Molts patiments, moltes llàgrimes va haver de vessar la humanitat per arribar al punt de sanitat on estem. Tenim una sanitat prou bona, tot i que imperfecta, i no és bo de menystenir-la amb arguments poc responsables. I ningú té el dret, ni la mare, de posar en risc la salut d'un fiet.
(1) «Enfermedad hemorrágica del recién nacido tras parto domiciliario». An Pediatr 2016; 84: 299. / American Academy of Pediatrics. Planned home birth. Pediatrics 2013; 131: 1016-20. / «El parto domiciliario a debate». An Pediatr 2015; 83: 144-5.
bello.cat / jordibell@gmail.com