Encara no hem assimilat una nova campanya electoral. Llàstima de silenci, sense paperetes, sense banderoles, sense mítings... sense res més que les urnes dipositades en els col·legis. La legislatura, la més curta de la història i la més llarga en bestieses, ens ha fos com la gota que fa vesar el got.
Des de fa temps, els quotidians es senten profundament traïts pels polítics. Aquesta percepció, que moltes vegades aconseguim relativitzar i justificar, s'ha intensificat a Europa on, tristament, l'esquerra s'apaga.
Els de la dreta, són de centre. Tant de centre, que en realitat sabem que són de dretes. Després, hi ha els partits emergents que s'assenyalen com l'extrema esquerra. Han inventat malabarismes lingüístics perquè ens creguem que són la única socialdemocràcia que mantindrà la lluita real contra el capitalisme que ens empeny. Un inici que tampoc convenç.
No entenem la vida sense respecte pel pluralisme, sense el diàleg que fa possible la capacitat de configurar una societat justa i igualitària on imperi el bé comú. La que no ens pot arribar de qualcú que dirigeix de manera individual o sectària. És el moment de posar damunt la taula solucions a la pèrdua de drets socials i laborals, de reformar els serveis públics, de recuperar la generació més jove i cuidar la més gran. No fer un pas enrere contra la discriminació i la violència. Fer-nos, en definitiva, la vida més amable. Ens cal posar-nos d'acord. Què sou? Què voleu?