Punk (274)

Érem a la plaça de la Virreina. No al centre cultural municipal de la Virreina de les Rambles. A la plaça de la Virreina de Gràcia, una mica més amunt, cap a la muntanya i, per tant, més enfora de la mar. En Jordi Puntí acabava d'arribar de Nova York i preníem una cervesa en una de les moltes terrasses de la concorreguda àgora. Llavors, en Jordi encara vivia a Passeig de Sant Joan i continuava pensant de traslladar-se a la remodelada zona del Born on s'havia de construir la biblioteca més gran de Catalunya. No es va fer mai. Les runes i la memòria històrica de la ciutat van ser motius més poderosos que servar el llegat escrit de la humanitat. Encara que viatja molt, en Jordi Puntí viu en l'actualitat al costat de l'antic mercat del Born, com un fidel que cregués, amb l'estoïcisme dels sants, en la paraula donada pels polítics. En molts d'aspectes, segons la seva opinió, Barcelona, per aquella època, s'assemblava a Nova York. Jo no hi havia estat mai -encara no hi he estat mai- i no podia aportar cap judici al respecte. A diferència de la seva, la meva Nova York era literària, cinematogràfica, teatral, assagística o televisiva: «Esclaus de Nova York» de Tama Janowitz (a qui havia conegut a la seu de l'esplèndid Institut d'Estudis Nord-americans del carrer de Via Augusta), «Friends» (l'exitosa sèrie de televisió), les pintures de Keith Haring i Jean-Michel Basquiat, les pel·lícules de Woody Allen, l'arquitectura elegíaca dels gratacels, l'Estàtua de la Llibertat o la música fosca de Lou Reed. Barcelona tenia similituds amb la capital del món -si més no per a la nostra generació- per la varietat cultural, demogràfica, social i arquitectònica dels districtes o dels barris. Gràcia era molt diferent de l'Eixample. L'Eixample -ja fos el dret o l'esquerre- era molt diferent del Gòtic. El Gòtic era molt diferent de Sants. Sants era molt diferent de la Barceloneta. La Barceloneta era molt diferent de Sant Gervasi o de Sarrià. Etcètera. A Nova York passava el mateix, segons la percepció del futur autor de la novel·la «Maletes perdudes» traduïda a més de trenta llengües, entre elles l'anglès i el xinès. Bronx, Brooklyn, Manhattan, Queens i Staten Island eren districtes molt diferenciats els uns amb els altres i, la suma dels quals, atorgava al conjunt de la ciutat la seva força urbana. Encara que l'urbs de l'est dels Estats Units fos més populosa, totes dues eren metròpolis marítimes, fluvials, dinàmiques, turístiques, cosmopolites i tolerants. I, pel que fa a l'art, a la creació contemporània (que era el que ens unia, a més d'una amistat de molts d'anys), tenien similituds que les agermanaven o eren diametralment oposades? Jordi Puntí havia coincidit a Nova York amb Salman Rushdie durant una festa d'escriptors organitzada pel Pen Club nord-americà. L'autor de la novel·la «Els versos satànic» n'era el president i exercia d'amfitrió a la resta d'escriptors estrangers convidats. El novel·lista amb una fàtua penjant del seu cap presumptament blasfem havia assegurat en una entrevista publicada amb anterioritat: «Manhattan és un bon indret per algú que faci feina en el món de les arts; a Manhattan es poden creuar totes les fronteres… A Londres, cadascú està tancat dins el seu propi cercle». Barcelona s'assembla, en aquest sentit, a Nova York o al seu districte de Manhattan? O, en canvi, s'assembla en aquest aspecte de la reclusió social dels seus creadors contemporanis, a Londres? Podem fer un bot en el temps i situar-nos en el present. Som a la inauguració de l'exposició «Punk. Els seus rastres en l'art contemporani» que se celebra al Museu d'Art Contemporani de Barcelona. El museu està ple com un ou i els guardes de seguretat, coordinats amb el personal del MACBA, deixen entrar visitants a mesura que assistents a la inauguració van sortint. Un èxit. Hi ha tout le monde, com hauria dit Balzac. Ens saludam amb Isabel Obiols, l'editora de RBA La Magrana de quan vaig publicar-hi «Barba-rossa». Em diu que ara feia feina a Anagrama, editorial en castellà que ha encetat col·lecció en català. Del món de la literatura, no em trob amb ningú més. Quan vaig anar a uns quants recitals que es van celebrar amb motiu de la Setmana Internacional de la Poesia no vaig veure-hi cap escultor, cap vídeo-artista, cap pintor. Pens igual que Salman Rushdie. És difícil creuar fronteres artístiques si no et molestes a sortir del teu propi cercle. En aquest sentit, Barcelona s'assembla més a Londres que no a Manhattan, a Nova York. Amb un agreujant. Els poetes no es relacionen amb els novel·listes, els novel·listes no es relacionen amb els escriptors que escriuen assaig i, així, successivament fins a l'eternitat. Cercles dins cercles tancats. A Londres, precisament, va ser on va sorgir el moviment punk rastrejat per la mostra del MACBA. L'etimologia de la paraula ens remet a un significat despectiu. Sol variar, aplicant-se a objectes (volen dir «deixalla», «brutícia») o a persones (agafant el significat de «vessut», «menyspreable», «brut» o «escòria»). L'exposició? Encara que projecti una imatge ingènua del moviment punk, val la pena l'esforç de visitar-la.