Encara que jo fos tan simple com per creure'm els disbarats que s'escolten sobre Catalunya, per força hauria de veure que hi ha peces que no encaixen. I, si encara que fos tan simple, me quedàs prou esma per reflexionar una mica, acabaria pensant que he de triar entre allò que diven i allò que veig. I realment, ho hauria de ser molt, de simple, per triar allò que diven!
Faig aquest raonament perquè som d'una illa que històricament ha viscut relacionada amb Catalunya, amb vincles de tota casta, inclosos els familiars. Encara que la nostra capital administrativa sigui Palma -al manco ara-, en realitat la capital pràctica de Menorca ha estat sempre Barcelona, i quan dic sempre vull dir des del temps dels romans...
No es estrany que hagi estat així. La capital catalana no queda gaire més enfora que la mallorquina, i posats a triar, el lideratge econòmic i social de Barcelona sempre ha estat més atractiu per als menorquins. N'hi ha prou que reculem 100 anys per veure que Palma era una petita ciutat adormida i que Barcelona ja era la gran urbs de la Península Ibèrica. Només cal veure que la capital d'Espanya es va haver d'inventar un terme municipal immens per poder comptabilitzar més habitants que el petit terme de Barcelona.
I clar, aquesta proximitat i aquests vincles, que són econòmics, socials, familiars, sanitaris, universitaris i sexuals creen ponts entre una banda i l'altra de la mar, que permeten conèixer la realitat de primera mà. Fan difícil que qualcú amb dos dits de front es cregui moltes de les coses que mos aboquen cada dia per fer-nos creure que allà hi viu una gent molt rara, amb dirigents molt extravagants i que fan coses molt estranyes, sempre en contra de la resta del món.
Aquest arenga anticatalana no és nova als regnes de la Península, que ara són un de sol però que en un altre temps van ser més d'un. Quan es va morir la reina Isabel la Catòlica, la cort castellana va expulsar el viudo, Ferran el Catòlic, al crit de «Vell catalanot, torna-te'n a la teva nació», realitat que es contradiu, naturalment, amb la llegenda dels Reis Catòlics i la unificació d'Espanya.
I la glòria del Siglo de Oro de la literatura castellana, Quevedo, escrivia el 1640, durant la Guerra dels Segadors: «Mentre a Catalunya hi quedi un català, i pedres en els camps deserts, hem te tenir enemic i guerra». En aquesta ocasió no va escriure cap dels seus millors versos, però mos va deixar un testimoni que té el valor de fer-nos entendre la realitat d'aquell temps.
Està clar que el projecte social i econòmic que es covava al centre de la Península, i a les costes del Mediterrani, eren totalment contraposats, el del latifundi contra el de la manufactura, el de la noblesa contra el de la burgesia. I açò explica que el discurs dels mandataris castellans fos tan agressiu. Costaria més d'entendre que aquest discurs hagi arribat fins als nostres dies, si no fos perquè avui, els projectes d'uns i altres continuen essent diferents.
Ara a Catalunya ben acceptada pel capital internacional. Perquè mai com ara havia arribat tanta inversió estrangera a l'economia catalana, ni les empreses havien tingut tanta capacitat exportadora. Si a l'hora de repartir recursos, el govern espanyol tingués un mica més en compte aquest potencial, l'economia catalana es dispararia.
I molt poca visió de futur tindria Menorca si no aprofitàs aquest potencial econòmic que té tan a prop, i a més amb un territori que ralla el seu mateix idioma i que té una visió del món prou semblant a la seva. A part que un dia Catalunya sigui o no independent, perquè aquesta serà la cosa menys important per a les seves relacions amb els menorquins.
Aquesta és la realitat i no el discurs permanent sobre l'imperialisme català, la imposició de la llengua i la voluntat de crear fronteres amb Espanya. Fronteres? Quines fronteres queden a Europa si no és per als pobres refugiats de Síria? La discussió que hi ha damunt la taula és sobre la manera en què s'ha d'organitzar la societat per obtenir els millors resultats, no sobre fronteres.
I posats a pensar, les fronteres entre Menorca i Catalunya és ara quan les patim. Per exemple quan mos posen dificultats per triar l'atenció sanitària que mos pot oferir Barcelona en comptes de la de Palma. O a l'hora de decidir on és millor estudiar. O amb el preu que has de pagar pels bitlets d'avió, si estàs obligat a viatjar els dies o a les hores que les companyies ensumen negoci.
També és una frontera de la irracionalitat que encara et prohibeixin veure les televisions catalanes a Menorca, o les balears a Barcelona. Les connexions dels canals oficials s'han restablert gràcies a l'esfondrament del PP balear, però ja se n'encarrega la legislació espanyola que no arribin tots els programes ni totes les cadenes. I és que és el poder qui, quan se sent insegur, no vol que els seus súbdits es puguin entendre entre ells... i posa fronteres.