Grossa o petita, tot viatge té una maleta. Que la maleta arribi a casa igual a com va partir és estrany. Els ha passat a uns turistes d'Astúries, per desgràcia seva. El més habitual és que la maleta de tornada ocupi més espai que la d'anada, bé per les compres, bé pel principi científic pel qual la roba emprada, bruta i plegada sense cura ocupa un major volum.
Les dades de l'atur mostren que el viatge de la crisi enfila el trajecte de tornada. L'atur baixa. És evident. A Menorca queden 3.400 persones al SOIB. Cal restar-hi l'atur de tota la vida, l'anomenat estructural, les 1.800 persones que hi havia misteriosament a l'atur el maig de 2006, quan la crisi ni s'ensumava.
Qui mana treu les trompetes i qui no, posa cognom a la baixada: precària. El cert és que hi ha manco atur i que el fatalisme de fa uns anys s'ha diluït. El viatge sembla, efectivament, iniciar la tornada. Però, com hem dit al principi, la maleta no està igual que el dia de la partida.
Abans, amb diners a la butxaca, vam rebre sense problemes un exèrcit de treballadors estrangers. Ara, més pobres, donam una resposta miserable a un èxode mogut per necessitats més dramàtiques. La història ens jutjarà. Abans les empreses captivaven els millors treballadors. Ara qui treballa sembla ser beneficiari d'una espècie de favor, està obligat a gratitud eterna. Abans un cobrava segons la seva formació i vàlua, ara segons la seva desesperació. El valor del treball s'ha enfonsat i amb ell els sous, tant nous com antics, sense més resposta possible, gràcies a la reforma laboral, que la protesta a la màquina del cafè. El desequilibri s'ha exagerat.
Sí, ja tornam d'aquest viatge nefast, però la maleta no és la mateixa. S'ha de fer una bona bugada, perquè hi ha coses dins que estan brutes, amb taques difícils d'eliminar, que fan pudor i no surten a les estadístiques.