Ara que de tanta gent no es pot anar a les platges del sud de Ciutadella, ni a veure la posta de sol dalt Cavalleria, ni comprovar si Favàritx és com surt a les postals, ha arribat el moment de descobrir la Menorca secreta, aquella que cap guia turística s'ha atrevit encara a mostrar.
Es poden fer diversos itineraris, de tal manera que els afamats d'emocions fortes no perdin ni un dia de les seves vacances. Com que avui no hi ha censura, tret de la de les televisions segons els interessos dels seus amos, no direm si les visites són aptes per a menors o no. Que ho decidesqui cadascú d'acord amb la seva moral, però he d'advertir que n'hi ha algunes que són poc adequades per a al·lots i al·lotes en etapa de formació.
L'itinerari d'avui el podem dedicar a les obres absurdes, innecessàries o inacabades que han deixat les darreres campanyes per aconseguir vots i alguns negocis annexos. I que esteim pagant entre tots (i el temps que mos queda!). Pocs turistes es saben que aquí s'amaga una autèntica dessaladora amb més de cinc anys d'antiguitat i que encara no té resolt el funcionament. Per desgràcia no té cap mirador per contemplar-la, ni cap bar per seure i fer-se una selfie prenent una cervesa. Però s'hi arriba sense dificultats i no hi ha problemes per aparcar. La va inaugurar un tal senyor Matas, que passa temporades a la presó.
Sense sortir de l'àrea de Ciutadella es pot visitar també una piscina ran de platja pensada per fer venir turistes a l'hivern (!). Un teatre tan mal restaurat pel Ministeri de Cultura que fa dos anys que van acabar les obres i continua tancat. I un observatori del cel construït en una zona amb prou llum nocturna per no veure cap estrella.
Sortint per la carretera en direcció a Maó, que també podran veure escrit «Mahón» en record que l'Illa sovint és tractada de colònia d'ultramar, podran reviure les seves vacances d'hivern als Alps. Tal és la impressió que produeix el túnel i els seus accessos que hi ha a l'alçada de Ferreries. Però les sorpreses no s'acaben aquí. Les emocions tot just acaben de començar.
Mentre passen prop des Mercadal paga la pena fer una foto a la muntanya del Toro, per conservar un record del seu camp de torres d'antena de tota casta, quan és sabut que només amb una es podria fer tota la feina. Superat Alaior, apareix un gran monument a la megalomania, en forma de pont en el no-res. I més endavant, encara un altre d'igual. Són els esquelets de les dues grans rotondes elevades que havien de donar accés a camins per on no hi passa bonibé ningú. N'havien de fer sis, però es van polir el pressupost abans d'hora. A part, per culpa seva les obres de millora de la carretera general ja no sé quants anys de retard duen.
En arribar a Maó és recomanable una visita al Museu de Menorca, inaugurat després de trenta anys de tenir tancat el que ja hi havia. I que ara també han hagut de tancar perquè, entre altres coses, no es va preveure l'aire condicionat per assegurar la conservació d'algunes peces valuoses que s'hi guarden. Ah, el va inaugurar la senyora Esperanza Aguirre amb molta bulla.
En aquesta zona no hi ha cap dessaladora, però si els agafa set durant la visita, no és recomanable consumir l'aigua de les aixetes. L'alegria mediterrània del tot s'hi val per fer peces, ha condemnat l'Illa a tenir més de 4.000 habitatges sense clavegueram i l'aqüífer està podrit en molts de punts. Però no per aquesta bestiesa aturarem noves construccions. Eh que no? Encara més, alguns proposen construir quatre nous camps de golf per contribuir a la cosa de l'aigua.
Si ara baixen al cul del port, veuran la passió de l'autoritat portuària espanyola per estrènyer la làmina d'aigua tant com sigui possible i per maltractar els viatgers de les línies regulars, com el port en general. Per això ha reservat la terminal marítima –que era correcta– als creuers, i ha enviat els desgraciats que encara arriben a Maó per mar a l'altra banda, ben enfora de la ciutat i sense oferir-los ni una passarel·la per davallar del vaixell.
Per poder experimentar una vertiginosa sensació de contrastos, se suggereix també una escapada fins a l'aeroport, on fa uns anys van fer una ampliació tan desproporcionada que encara avui duplica les necessitats de l'Illa. Però no passin pena per la Hisenda espanyola, perquè aquest error de planificació l'anam pagant entre tots amb cada bitllet d'avió.
Tornant al port de Maó, suggerim un moment de recolliment amb les estadístiques de la seva activitat portuària. I plorar una estona amb els que les publiquen. I és que el pobre no s'atura de perdre viatgers i tones de mercaderies. És que té un malefici? No. És que en un moment de rauxa política i potser algunes comissions, es va prémer fins a obligar a construir-ne un altre a 40 quilòmetres. Que ja ha costat més del doble del que s'havia pressupostat i que per paga encara no està acabat.
Però que ha servit per girar l'Illa com aquell que gira una truita. Els costos de fer 40 quilòmetres més de ruta, ara se'ls estalvien les companyies marítimes. Però es paguen amb transport terrestre per arribar als centres logístics de Maó. I com que açò és un desastre de camions amunt i avall, potser caurà que és necessària una autopista (uep!) per unir els dos extrems, o tancar tots els magatzems i traslladar-los a l'altre extrem de l'Illa. Com deia aquell constructor famós de Chicago, hi ha obres que es fan per tenir excusa per poder-ne fer encara més. I com que tanmateix sempre les acaben pagant els mateixos, tot és alegria.
En acabar l'itinerari es recomana prendre un cafè amb llet en qualsevol bar, amb la garantia bonibé segura que la llet serà d'importació.