Començo a estar una mica cansat de repensar Menorca. Ni la tramuntana ni els mallorquins, el pitjor enemic el tenim aquí i som nosaltres mateixos. Tenim la societat no només dividida sinó més aviat fragmentada i cadascú té una raó poderosa en la que creure. I contra més conferències i conferenciants de tota classe escoltes, més t'adones que ara són uns arguments, ara són uns altres però ningú es vol posar d'acord. Obvietats a cabassos per una parròquia o per l'altre però poca cosa més. Alegrement parlem de buscar el consens però no veig públicament ningú disposat a cedir un pam del seu terreny. No sé si és una qüestió de veure qui es cansa abans o de quina corda escanya més però el que fem constantment en aquesta Illa és avançar en cercle.
Culpem ràpidament a la classe política però aquest argument tampoc em serveix i encara em desespera més perquè els polítics són un reflex de com som nosaltres mateixos. Qui o què ens posarà d'acord? Perquè tanta inacció? Perquè tanta por a equivocar-se? Perquè tant pocs i tant mal avinguts? Podríem, podríem, podríem però sempre som allà mateix. Potser aquest no rumb és el rumb que ens sembla millor per mantenir la Illa com la tenim però això també porta conseqüències i si veiem que cada cop més, la gent està llogant d'amagat casa seva a l'estiu, no crec que ho faci per un plaer especial o per una moda passatgera sinó més aviat per arribar millor a final de mes. Estimo el debat i la tertúlia però també l'acció i la transformació.