Sobre la malaltia de nacionalismitis hi ha molt a dir. Enderrocar prejudicis (i en aquest camp n'hi ha molts!) implica exercir positivament la llibertat, i els actes de llibertat es produeixen perquè han vingut precedits d'actes d'alliberament. D'açò es tracta. Si més no mentalment, no es pot encobeir que persones que es diuen sobiranistes o independentistes emprin els termes «nació» i «nacional» per referir-se, per exemple, al govern que s'asseu a La Moncloa. Qüestió de coherència en el món llenegadís dels sentiments de pertinença.
Parlem d'Espanya, que com a Estat-nació té poc més de dos segles i que fins ara no ha resolt la seua organització nacional d'una manera satisfactòria, vull dir democràticament. Més enllà de dretes i esquerres, hi ha una Espanya molt nacionalista, que interpreta la diversitat com a allò que se separa de la homogeneïtat i que, per tant, qualsevol reivindicació d'aquella (lingüística, cultural o política d'autogovern) és vista en clau de patiment. Se sol dir que pateix un complex d'amputació. De manera inversa, els altres nacionalismes poden viure-ho des d'un complex d'asfíxia. Sembla una constant històrica, almanco des de la crisi de 1898 i d'abans i tot: un país humiliat que expressa la seua violència cap a endins amb intolerància i guerres civils com a esclats de bestialitat il·limitada. La convivència o, com-alre-no, la «conllevancia» entre Espanya i Catalunya a què aspirava Ortega i Gasset, esdevenen difícils. Sense diàleg, s'obre una autopista cap a la violència (estructural, judicial, policial, econòmica o, finalment, armada), on el peix gros es menja els més petits.
Suso de Toro, en un dels seus lúcids articles [vid. Nuestros inventos, a Cuadernos de eldiario.es, estiu 2014], demanava «reconocer al otro, aceptar que en las diferentes historias nacionales hay elementos progresistas y reaccionarios. Bastaría repasar con sinceridad lo que fue la lucha contra el franquismo para aceptar que fueron las luchas obreras y estudiantiles pero también la resistencia civil en las nacionalidades las que acorralaron al Régimen». A partir d'aquí, l'escriptor gallec reivindicava els programes polítics dels partits democràtics d'abans de les renúncies fetes durant la mitificada Transició espanyola. Deia que llavors aquells plantejaments tenien raó: calia canviar el sistema econòmic, enderrocar el Règim corrupte i corruptor, purgar l'Estat de feixistes i permetre l'autodeterminació de les nacionalitats i del que fes falta. Pens que, aquí i ara, qui tengui en compte unes bases programàtiques com aquestes connectarà amb les necessitats de les nostres societats, si volem un futur millor. En democràcia.