Les presons tenen una lloable funció rehabilitadora. Per això s'hi fan cursos i tallers. El de dramatúrgia té èxit, almanco entre els polítics engarjolats per corrupció. La bena al cap de Matas va ser una còpia dolenta d'Alex de la Iglesia i els plors de Munar un insuficient càsting per a un serial sud-americà, a no ser que un efecte secundari de l'excés de Bótox sigui la recuperació sobtada de la sensibilitat, que va demostrar no tenir quan ficava reiteradament mà a la caixa.
A la presó de Menorca hi ha un centenar de funcionaris per a uns 60 interns. Això demostra l'alt cost que té cada pres per a l'erari públic. Tota una paradoxa. Els que ens van escurar els diners aportats amb impostos i esforços ara, de nou, ens segueixen costant a tots un ronyó.
La presó és un recurs obsolet per a delictes en què no hi ha un risc per a la societat ni un profit en la rehabilitació del sentenciat (ja que no crec que Matas es torni a presentar a unes eleccions, tot i que algú el votaria vist com el personal omple les urnes). Els delictes econòmics, empresarials, de corrupteles, no haurien de ser castigats amb privació de llibertat, perquè això només aconsegueix castigar, venjar, escarnir. A més, el càstig surt molt car i aquest no és, en teoria, l'esperit del sistema penitenciari.
Això no vol dir que les penes per als corruptes no hagin de ser suficientment dures i dissuasives, però hauríem de posar-hi imaginació, a més de procurar que tornin, amb tipus d'interès cofidís, tot el que van sostraure. No me molestaria veure Munar al carrer sempre que fos obligada, per exemple i com a idea de debat, a assistir uns quants anys als malalts que va descuidar, als al·lots d'escoles precàries, als depenents sense resposta, amb un salari molt mínim, una part del qual aniria directament als comptes corrents de les institucions públiques: la xoritaxa.