Poques vegades es veu que un metge fa públic el propi malestar per la feina mal feta dels col·legues, i vet aquí el cas d'aquest metge que és alhora el pacient.
Durant deu mesos, aquest metge va patir un dolor que no calmava ni amb infiltracions, ni acupuntura, ni teràpia física. El dolor no el deixava quan s'estirava al llit, ni quan romania assegut, ni quan caminava.
Dues vegades una ressonància, i més estudis encara per veure què li passava. Prou metges el van visitar, suposo que especialistes, però el mal continuava i tothom s'equivocava.
Tot va començar en agafar la maleta de la cinta, a l'aeroport. Va sentir de sobte un mal, una punxada. Això li va sorprendre, perquè tot i tenir més de seixanta anys, aquest metge es mantenia en bona forma, prou esport que feia.
Tal com sol passar, el mal va passar. Però el mal va tornar al cap de poc. Ara tenia molt de mal, dolor a la natja dreta, i al cap de cinc mesos el dolor va començar a baixar-li per la cuixa sense anar-hi, però, més enllà del genoll.
Va consultar aquí i allà, i tothom li deia el mateix, una malaltia del disc intervertebral, tal vegada una hèrnia discal. Tal com sol passar, els estudis no demostraven gaire anomalia, i el dolor continuava.
Temps després, superada la malaltia, aquest metge va publicar un article on explica l'experiència, i sense donar noms deixa clar que li va sorprendre la rapidesa, la lleugeresa amb la qual els col·legues li feien diagnòstic, fins i tot abans d'explorar prou el pacient ni considerar prou bé els símptomes que presentava.
Escriu que fins i tot va haver-hi un col·lega que va dir-li que tal vegada el dolor era res, quelcom de no orgànic, cosa funcional, psicològic dirien alguns. I el pacient ja no podia mantenir la bona postura.
Aquesta situació de dolor crònic, sense diagnòstic ni per tant tractament adequat, crida l'atenció perquè el pacient és un metge, però resulta colpidora en saber que aquest metge formava part d'un comité mèdic nacional, l'objectiu del qual era precisament fer feines per controlar el dolor dels altres.
Al cap de deu mesos de dolor, de visites mèdiques, d'estudis diagnòstics i de tractaments diversos, en explorar ben explorat el pacient, un metge va observar que hi havia una certa disminució de les forces a la cama dreta.
A partir d'aquí les coses van canviar, i amb estudis més oportuns, i visites mèdiques més ben fetes van arribar al diagnòstic correcte. I amb una operació senzilla el mal va passar. I aquest metge pacient va escriure i publicar l'article, que és a l'abast de tothom.
Tal vegada algú pensarà que això va passar a Menorca, o tal vegada a Catalunya, o allà on, segons diuen alguns, la sanitat pública funciona tan malament. Però vet aquí que no.
El pacient en qüestió és el doctor Philip Pizzo, de la famosa Universitat d'Stanford, als Estats Units, i de la Facultat de Medicina d'aquesta universitat, considerades de les millors del món.
Prou que ara es veu que l'error mèdic és universal, i que no és el càrrec allò que al metge li dóna ciència, solvència mèdica i professionalitat. Ni la saviesa del sentit comú, si és pacient.
El doctor Pizzo va publicar l'article Lessons in pain relief: a personal postgraduate experience a la prestigiosa revista mèdica «New England Journal of Medicine». Hi deixa constància d'una feina mal feta, les conseqüència de la qual va patir, però deixa ben parat el seu metge de capçalera. I reflexiona sobre la importància d'atendre molt atentament el pacient. No fa, però, autocrítica.
El fet no passa d'una anècdota, i estic segur que d'aquestes n'hi ha més, i més justificades. Però més enllà del cas concret, aquí hi ha una reflexió que tots hem de fer, pacients i col·legues, perquè al cap i a la fi el secret no està en el càrrec, sinó en la persona.
bello.cat / jordibell@gmail.com