Amb Plató i Aristòtil els grecs arriben a la conclusió que només es pot canviar el món si es canvien les idees. En un fragment d' Heràclit es llig que el poble, el demos, ha de lluitar per les lleis que s'ha donat (no les imposades) com per les seues muralles, que el defensen dels enemics. Essent, però, la llei (nomos) una construcció humana més abstracta que les murades, cal que es basi en l'ètica. L'ètica és part de la política, s'hi insereix. La política, en el sentit d'aquells filòsofs grecs, és el remei per assegurar-nos la vida en comú, a la ciutat (polis), i ha de servir les necessitats de tots, no dels més poderosos. I ho ha de fer des de la raó argumental, la paraula (logos) dialògica. Per entendre'ns.
Recórrer al pensament clàssic després del debat d'investidura de Rajoy podria reconciliar-nos amb el significat més noble de la política, però no: sols permet observar la distància sideral que hi ha entre l'ordre de la vida en comú (filia) i l'ordre de la història, o sigui, el bordell permanent de la injustícia, on els qui poden s'apoderen dels béns escassos pels quals s'ha de lluitar cada dia – «només mana en aquest món el qui té les armes» («Política», 1329a). Massa tard ho ha dit Pedro Sánchez. Aristòtil se'n cuida d'advertir que aquests béns no són tan sols materials, com aliments, eines de feina, aixopluc; sinó també el dret a la identitat, a la seguretat, a la cultura, a ser lliures...
Un gran descobriment de la filosofia grega fou adonar-se que la injustícia dóna resultats, que aconsegueix sotmetre individus, ciutats, nacions. A «La República» diu Plató: «No pensis que parl dels lladres de bosses [la inseguretat ciutadana no és d'ara, ja n'hi havia a Atenes fa 2.500 anys!] perquè açò en el fons és del tot innocent, l'important són els polítics fabricants d'enganyifes, tallabosses de les nostres ments».
Si els diaris vénen plens de corrupció política i el partit més corrupte continuarà al govern d'Espanya per obra i gràcia que «la comunitat d'interessos» se'n guarda com de caure de permetre que res canviï, deu ser que prèviament ens han begut l'enteniment i han baratat la vergonya, no «per un bòtil d'aiguardent», com diu la cantarella, sinó per «salvar la unidad de España» i unes terceres eleccions. Vet aquí com el vici elogia la virtut. «Aidós», en diuen els grecs del sentiment de vergonya. Adiós. Adéu.