La nit de diumenge llegia, gojosa, la notícia de la derrota de la ultradreta a Àustria. El dia següent, m'assabentava que el vot de les dones va ser cabdal per a la victòria de Van Der Bellen. I mira, no puc deixar de sentir-me orgullosa de pertànyer al col·lectiu femení. Ara resulta que aquelles que han patit i pateixen, encara, la discriminació social en molts àmbits de la vella Europa són les que vénen a posar seny enfront de radicalismes de to feixista que assolen el món. Això mateix em sembla captar respecte del mòn àrab: dones valentes que reivindiquen la seva diginitat en el sí d'una religió de la qual no reneguen però que no volen que sigui la seva mortalla. I què es pot dir de les dones africanes, les veritables salvadores quotidianes d'un continent plagat d'homes venuts als senyors de la guerra que mantenen, sota la mirada impassible d'occident, una violència sistèmica que arriba a tots els racons.
Amb tot, a casa nostra, surten a la llum comentaris com els del batlle d'Alcorcón (que milita a les files del PP), tot tractant les feministes de «fracasadas, amargadas y rabiosas». Una perla el senyor…! Quan encara hem de seguir celebrant el dia contra la violència de gènere perquè aquesta xacra, que no distingeix edats ni estatus socials, continua fent estralls entre nosaltres, certs representants del poble es permeten que se'ls afluixi la llengua…
Tornant a la causa que ha propiciat aquest escrit, no puc deixar de demanar-me què seria del món sense el pragmatisme i la sensibilitat de la mirada femenina. De moment, el cor d'Europa batega en femení. Senyal que res no ha estat en va.